1. El conflicte entre Berenguer i Sant Cugat

El matrimoni Ramon de Saltells i Benvinguda de Saltells (Pomer, de soltera) només havia tingut un fill, Berenguer de Saltells, el qual estava absent de Cerdanyola des de començament dels anys quaranta perquè vivia a Barcelona com així fa constar en un document de 1350 on diu que és “ciutadà de Barcelona”. Contràriament al que s’ha escrit, fins i tot amb components llegendaris, no ha estat documentat mai cap comportament indigne del fill que fes pensar en un possible desheretament conscient en fer testament el pare.[1] El pare, creient-lo mort o no, va desheretar-lo implícitament i va reservar-li la quantitat de deu mil sous per si un dia tornava. Tanmateix, segons les lleis catalanes, com a fill de Ramon tenia dret a la part legítima de l’herència, al dot i esponsalici de la mare i altres més.[2] Si de veritat el creia mort, perquè li reservava una quantitat tan elevada com deu mil sous?[3] Una de les hipòtesis possibles, ha estat la guerra que va esclatar l’any 1342 entre Pere III d’Aragó i el seu cunyat Jaume III de Mallorca. La guerra va durar set anys i va mobilitzar gent armada, entre els quals podria haver estat Berenguer de Saltells, el fill absent. A les Corts catalanes convocades a Montblanc (any 1333), Tortosa (1334) i Barcelona (1340) no hi havia cap Saltells.[4]

Berenguer era viu i, poc després de la mort del pare, es va fer present i va reclamar, com fill únic i hereu, els seus drets al patrimoni familiar.

Tornar a l'índex

---

 

2. Les raons legals

Poc després de la mort del pare (1348), Berenguer de Saltells es va presentar a Cerdanyola i Sant Cugat. Era l’any 1349, data que coincidia amb la dissolució de l’host feta per Pere III un cop acabada la reconquesta de Mallorca. Berenguer va reclamar d’immediat a Sant Cugat la totalitat de l’herència paterna, al temps que demanava que es donés per nul·la la darrera voluntat del seu pare.

Com ja he assenyalat, Bernat de Vallseca, l’abat nomenat l’any 1339, havia rebut els béns de Ramon de Saltells, segons el testament de l’any 1347, però va morir víctima de la pesta el 29 de juny de 1348. El va succeir Arnau Ramon de Biure, qui procedia d’una família de la noblesa catalana, establerta a l’Empordà i gaudia de gran prestigi. Es va oposar radicalment als intents de Berenguer de Saltells de recuperar el patrimoni patern perdut.

Acceptat l’arbitratge d’una autoritat imparcial, va ser triat, de comú acord entre ambdues parts, Pere de ça Rovira, de Barcelona, mentre que, per altra part, va emprar totes les tàctiques dilatòries possibles per tal d’ajornar o evitar el compliment de la sentència arbitral.

La sentència arbitral es va datar el 15 de maig de 1350. Disposava que el monestir es quedés amb l’herència, satisfent, però, dins el termini de sis mesos, la quantitat de 47.340 sous barcelonins a Berenguer de Saltells, però amb l’obligació de vendre aquells béns rebuts. La sentència va ser acceptada per ambdues parts i, després de ser enregistrada a la cúria del veguer de Barcelona, es va posar en vigor la darrera quinzena de juny i el termini fixat acabava als voltants del Nadal d’aquell any:[5]

Després, l’esmentat Ramon de Saltells passà a feliç vida, i immediatament d’això sorgiren desavinences entre el religiós Arnau Ramon, abat de Sant Cugat, d’una part, i Berenguer de Saltells, fill del dit Ramon i de la seva difunta esposa Benvinguda, d’altra, amb motiu dels dits béns i dels drets que en derivaven i que Berenguer assegurava que li corresponien. Reclamava, entre altres motius, per raó del dot i escreix de la seva mare Benvinguda dels quals Berenguer era hereu; reclamava per raó de deu mil sous que Ramon de Saltells havia assignat al seu fill en la donació feta al monestir; reclamava per raó d’aliments que, segons deia, havien d’ésser lliurats a ell i a la seva mare durant alguns anys; i per raó d’altres molts drets que Berenguer assegurava tenir en els dits béns.

I convingut compromís entre el predit abat, difunt, i son convent, d’una part, i Berenguer de Saltells, de l’altra, de sotmetre’s a la sentència d’un tercer, fou elegit àrbitre per ambdues parts Pere Çarovira, de Barcelona, doctor en lleis, el qual, feta breu ressenya de l’assumpte en la seva sentència arbitral, el dissabte 15 de maig de 1350, en posar-la en poder de Guillem Montmany, notari públic de Barcelona, féu aquesta manifestació: Que adjudicava al dit Berenguer de Saltells, en total, per concepte de dot, dels deu mil sous a ell reservats en la donació, amb els dits aliments i altres raons, quaranta-set mil tres-cents quaranta sous barcelonins, que deurien ésser abonats per l’abat i el seu convent a Berenguer de Saltells en moneda sonant, en el terme de sis mesos, a partir de l’aprovació de la dita sentència, havent de vendre’s els dits béns per a pagar el deute, i que passats els esmentats sis mesos pugui el dit Berenguer, si no és pagat, prendre possessió dels predits béns donats al monestir i retenir-los fins que li siguin plenament satisfets aquells quaranta-set mil tres-cents quaranta sous, i l’àrbitre declarava que el monestir i el seu abat i convent no tenien de satisfer a Berenguer sinó en tant que abastessin els béns donats al monestir, però que, dels altres béns de l’abat i del dit monestir, en res no n’hagués de respondre a Berenguer, segons llargament s’expressava en la dita sentència.

L’àrbitre, Pere ça Rovira, doctor en lleis i síndic de la ciutat de Barcelona, ja hem dit que gaudia de la mútua acceptació de les dues parts. Prèviament, l’havien acceptat com una persona docta, plena d’autoritat jurídica per decidir sobre el conflicte hereditari. Des de postures tan oposades com la de l’abat Biure, representant màxim dels interessos econòmics del monestir de Sant Cugat, i la de Berenguer de Saltells, jove i membre gens convencional de la família Saltells, profundament religiosa i agent incondicional del monestir, s’havia coincidit que ça Rovira era l’autoritat adequada per resoldre el conflicte.

L’anàlisi de la sentència posa de manifest que el jurista no acceptava els drets del monestir a la donació feta pel pare de Berenguer. Penalitzava al monestir a perdre aquell alou econòmicament tan important, que tant havia desitjat i arriba a fixar-li l’obligació de vendre’l en un curt termini de sis mesos per pagar-li 47.340 sous. Per altra part, Berenguer tampoc no resulta un triomfador absolut en la sentència que no li reconeix el dret a posseir la finca dels pares sinó una reparació econòmica, notablement important –que quasi quintuplicava la ja important reserva de deu mil sous que havia disposat el pare-, probablement equivalent al valor econòmic del patrimoni que perdria. Ni monestir ni Berenguer gaudirien del patrimoni en terres de Ramon de Saltells, però el monestir es quedava sense res i Berenguer rebia pràcticament el seu import en metàl·lic. Berenguer acata la sentència i, des d’aquell moment, deixa de reivindicar el seu patrimoni en terres i cases i exigeix únicament que li paguin els 47.340 sous.

Les dues parts van fer proves de força. L’abat Biure mantenint els seus drets a l’herència i Berenguer prenent possessió personal de l’alou i casa pairal dels Saltells de Cerdanyola, la casa dels seus pares. Mentre que l’abat intentava retardar tot el que podia la venda del mas, que significaria la pèrdua de l’herència que tant havia cercat el monestir, Berenguer intentava canviar el sentit dels esdeveniments i aspirava a aconseguir la propietat plena de l’alou. Fins i tot, el 22 d’octubre va presentar un jueu de Barcelona, Andreu d’Olivella, com a comprador del mas, que en donava 48.000 sous, però no li va ser acceptat.

L’abat considerava aquest valor massa baix pel valor real de la propietat. No podia acceptar-ho. Si ho feia, es quedaven sense el patrimoni de Saltells. Per altra part, malfiava que Olivella no estès d’acord amb Berenguer i hagués ofert un valor molt semblant al que recollia la sentència de ça Rovira.

Tornar a l'índex

---

 

3. La mort de l’abat Biure

La justícia de Berenguer de Saltells. La Nit de Nadal

Berenguer seguia pressionant. Roger de Rossanes i Francesc de Togores, cavallers, van visitar l’abat Biure el 22 d’octubre de 1350. Togores, de Sabadell, havia estat veguer de Barcelona (1348) i governador general de Catalunya (1349), en absència del rei Pere a València. Vivia a Sabadell, a la Plaça, en una casa veïna a la dels Rosseta.[6] Rossanes era procurador de la castellania d’Arrahona i senyor del castell de Barberà i també molt a prop de la casa Saltells. Rossanes i Togores veien que el termini imposat per la sentència s’apropava i que el mas encara no s’havia venut. Per altra part, amb aquest acte, posaven també de manifest que els nobles estaven al costat de Berenguer de Saltells. Si Berenguer hagués estat un bandoler o si no fos cavaller o un ciutadà notable, la noblesa no l’hauria recolzat en un moment i una situació tan difícil i complicada. Més encara, Francesc de Togores era descendent del noble R. de Togores, mort el 1320, el qual estava enterrat en uns dels sarcòfags que hi ha a la paret del monestir. Togores, malgrat les bones relacions entre la seva família i Sant Cugat, no dubta en recolzar Berenguer i reclamar l’abat que complís amb la sentència, acceptada per ambdues parts. També s’ha de dir que els Togores i els Rosseta mantenien vincles personals i econòmics. El 24 de maig de 1349 Francesc de Togores havia donat a Bernat Rosseta l’escrivania de contractes que posseïa a Sabadell “en compensación de los muchos favores (que) le havía hecho habitando en Sabadell con su familia”. Pocs mesos després (el 5 d’octubre), Bernat Rosseta va donar al seu germà Pere les escrivanies que li havien cedit Francesc de Togores i el vescomte de Castellbó.[7] Per altra part, l’Església, especialment els grans monestirs, continuaven acumulant propietats immobles, engrandint els seus patrimonis, quasi sempre en perjudici de la noblesa i la Corona. L’abat demanava més temps i, cinc mesos després de la sentència, no li havia estat acceptat.

El 29 de novembre de 1350 Berenguer de Saltells, a través de Pere de Lledó, el seu procurador, va presentar una protesta notarial davant l’abat. Reclamava la venda i li donava un termini definitiu fins a la diada de Nadal d’aquell any, segons recull un interessant document notarial de Terrassa, el qual fou estudiat per Cardús i traduït del llatí pel prevere Fortià Solà:[8]

Sàpiga tothom que el dia tres de les calendes de desembre (29 de novembre) de l’any del Senyor mil tres-cents cinquanta; en presència de mi, Guillem Estapera, escrivà jurat per en Francesc Burguet, per autoritat reial notari públic per tota la terra de l’il.lustríssim senyor Rei d’Aragó, i del venerable fra Arnau de Reixach, cambrer de Sant Cugat del Vallès, d’en Bernat d’Oliveres i de n’Arnau Merli de la vila de Sant Cugat, testimonis.

En Pere de Lladó, de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola, procurador legítimament constituït del venerable Berenguer de Sautells, ciutadà de Barcelona, fill d’en Ramon de Sautells, difunt, segons consta en el document de procura fet per autoritat del dit Francesc Burguet, notari públic de Terrassa, el dia 5 de les calendes de desembre (27 de novembre) de l’any sobredit; en una aula de l’estatgeria del reverend senyor abat de Sant Cugat, adjunta als horts, a l’entrada de la dita estatgeria.

En nom i en virtut de la dita procura, oferí i presentà, i volgué que fos llegida per mi, escrivà sobredit, i que fos exposada al reverend fra Arnau Biure, abat del dit monestir, allà personalment constituït, una requesta i protesta i altres coses escrites en un full de paper, el tenor de les quals és com segueix:

Com sigui que el venerable i discret senyor Pere ça Rovira, doctor en lleis, constituït i elegit àrbitre entre vós reverend fra Biure, abat del monestir de Sant Cugat del Vallès i la vostra comunitat, de part una, i el venerable Berenguer de Sautells, fill del venerable Ramon de Sautells, difunt, ciutadà de Barcelona, de part altra, per certes qüestions que entre vosaltres hi havia, per raó dels béns que foren del dit Ramon, i per tal com el dit Berenguer, segons la sentència arbitral del dissabte dia dels idus (15) de maig del present any, té en els dits béns certes quantitats de diner en la dita sentència declarades, que han d’ésser satisfetes per vós dit reverend abat i convent al dit Berenguer en el terme de VI mesos comptadors del dia que fou donada la sentència endavant, venent els béns que foren del dit Ramon, i satisfent totalment al dit Berenguer o a altra persona d’acord amb ell; i vós, dit senyor abat i convent, en desacord amb la dita sentència, en el temps assenyalat no heu tingut cura de vendre els dits béns i de satisfer al citat Berenguer o a altre amb ell convingut; ans, haveu refusat i refuseu (respectant el vostre honor) de vendre els dits béns, tot i haver estat per voluntat vostra posats a la venda a la ciutat de Barcelona, i haver estat avaluats en quaranta-vuit mil sous.

Per tal com els venerables Francesc de Togores[9] i Roger de Rosanes[10], a precs del dit Berenguer, vingueren en aquest monestir el dia deu abans de Tots Sants (22 d’octubre) proppassat, i parlaren amb vós, dit reverend abat, sobre la venda dels dits béns, i us instaren a vendre’ls, al preu que en ells es trobava i es podia trobar, preu que per cert comprador jueu públic de Barcelona fou fixat a quaranta-vuit mil sous, i vós dit reverend abat després d’aquestes paraules us abstinguéreu de prendre resolució.

I més tard responguéreu al dit venerable Francesc de Togores en lletra vostra segellada i closa, el tenor de la qual diu així:

Fas-vos saber, senyor, que a mi plau que los béns de Ramon de Saltells sa venen, e aquells agerà aquell qui més hi don e la venda es fassa axí com fer sa deu. Dic-ho senyor, per so que la venda es fassa per los Corredors assignats per lo Monastir de Sent Cugat.

Entenc, senyor, que a la vista de la casa de Saltells e als altres béns age persones de part del dit Monastir que demostren los béns a aquell qui comprarà los dits béns, car en altra guisa no.s poria fer la venda bé ne ledesivament.

Encara entenc, senyor, que les mansions que són fetas i es faran d’aquí avant se deg(u)en pagar dels béns d’en Sautells. Car en la sentència los conten, segons que entès: que dels béns del Monastir no.s ha de satisfer a l’honrat en Berenguer de Sautells; de ço, senyor, no he parlat ab lo Convent per ço com molts hic stilen dires, senyor si vos plau ffets m.o asaber. L’abat de Sent Cugat de qui és entaniment que no ferm res qui.s tenga per Sent Cugat a Ciutadà ne a Cavaller ne altres persones proibitas mas a semblants d.en Ramon de Sautells.

De les quals coses resulta que vós, dit reverend abat, no voleu accedir que sigui feta la venda ni la voleu fer. Berenguer encara insisteix un mes més tard que ho feren Togores i Rossanes, que es mostra obert i decidit a portar i es queixa del tancament i refús de la sentència que practica l’abat. I no hi ha dubte que vós heu incorregut en la pena de dues-centes lliures de moneda barcelonina posada en el compromís, sobretot tenint en compte que el dit Berenguer de Sautells s’ha prestat i encara es presta a pactar amb vós, senyor abat i convent, sobre les qüestions que contra d’ell tingueu davant del venerable i discret Pere d’Illa, advocat vostre de Barcelona, per tal que no pugueu dir per cap motiu que el dit Berenguer obra sense raó i contra el dret.

Per això jo, Pere de Lladó, procurador del dit Berenguer de Saltells, ciutadà de Barcelona, mirant per la conservació dels seus drets, i encara que no hi fos obligat per la dita sentència, requereixo a vós, dit reverend abat i convent, per tal que satisfeu al dit Berenguer les quantitats en la sentència expressades, mitjançant la venda dels dits béns o en qualsevol altra forma.

I encara el dit procurador protesta que no ha estat ni és pel dit Berenguer que les dites coses hagin quedat sense efecte, ans per vós, que, respectant el vostre honor, contradieu i refuseu el compliment de la dita sentència. També protesto de la pena en què heu incorregut, i de tots els danys i perjudicis que per aquest motiu han estat i seran causats i ocasionats al dit Berenguer; com igualment de tot altre dret del citat Berenguer, el qual dóna paraula de consentir la venda o les vendes que per al cas siguin convenients. I de totes aquestes coses demano que em siguin fets a mi i al dit Berenguer tots els instruments públics, etc.

I llegit i exposat tot això per mi, escrivà sobredit, el dit procurador insta perquè li’n sigui fet i lliurat un document públic, de mà del notari infrascrit, a perpètua memòria i en testimoni d’aquestes coses.

I el dit senyor reverend abat demana una còpia d’això, i que li sigui donat i concedit temps per a deliberar. I acte seguit li és concedit i lliurat. I encara al mateix moment, en presència dels testimonis sobredits, ha dit, amb aquests o semblants mots, que ell dóna paraula de fer la venda o les vendes sobredites, per mitjà de corredors elegits per ell i no per ningú més. I que no procedirà a les dites venda o vendes, que no li siguin satisfetes les despeses en elles fetes i faedores; la qual cosa demana que sigui notificada i que sigui considerada pel citat Berenguer, que posseeix els béns del dit Ramon. Car el dit abat entén que, dels béns del monestir, no se n’ha de satisfer el dit Berenguer, i que la venda o vendes no han d’ésser satisfet el dit Berenguer; i per això diu que, guardant el respecte a la llei, ell no ha incorregut en la dita pena. I ha donat paraula d’estar a la demanda i ha protestat de poder respondre a les coses sobredites i ha demanat còpia del document procuratori; la qual li ha estat lliurada, i ha requerit que aquestes coses siguin inserides al final de la protesta.

I, fet i dit tot això, tot seguit en Pere de Lladó, procurador sobredit, ha dit que no estava autoritzat per a escoltar les coses que el dit reverend abat havia dit solament de paraula. I per això m’ha requerit que no les inserís a continuació de les coses sobredites.

Berenguer de Saltells va interpretar negativament les respostes de l’abat i va arribar al convenciment que, en el mes que restava per vèncer el termini fixat per la sentència, l’abat no vendria el casal dels Saltells, quan estava a punt de finalitzar el termini de la sentència amb totes les disposicions favorables a Berenguer i, sorprenentment, va decidir prendre un altre camí més contundent i aliè a la via jurídica oberta. No sé si va arribar a pensar o no en Guillem Ramon II, senyor de Montcada, qui va matar Berenguer de Vilademuls, l’arquebisbe de Tarragona, l’any 1194 i de qui un avantpassat seu, amb el mateix nom que ell, Berenguer de Saltells, va ser batlle. L’arquebisbe era oncle de la dona de Guillem Ramon i els dos havien tingut algunes picabaralles, aparentment, per un préstec de 2.000 morabatins. Guillem Ramon II va ser absolt i perdonat l’any 1216 per un tribunal compost per tres cardenals italians.[11]

Tornem al Berenguer de Saltells de 1350. Va decidir una acció violenta i irreversible i va triar una data significativa i el lloc sagrat que se li oposava. El dia de Nadal i, dins d’aquest, la missa del Gall, al monestir de Sant Cugat, amb la comunitat de monjos aplegada i presidida per l’abat. Fins aquell just moment, no hi ha motius per qualificar Berenguer de “tèrbol” i “turbulent” com ho fa Cardús.[12]

Efectivament, la venda no es va fer, el termini fixat va vèncer i la Nit de Nadal va arribar. Aquell Nadal va ser el primer que, per decret de Climent VI, els anys començarien just amb la Nativitat de Jesús, enlloc de fer-ho amb l’Encarnació (25 de març), com fins aquell moment s’havia fet.

Per una part, Arnau Ramon de Biure, revestit de gran pontifical, i els monjos van penetrar a l’església per començar els actes religiosos de la missa del gall.

Per altra part, sis homes, armats d’espases i llances, es van dirigir des de Cerdanyola al monestir de Sant Cugat. L’espasa era, simbòlicament, l’arma dels cavallers. Les “Constitucions” recullen que aquells “Fills de perditio”, també dits “Fills de iniquitat” i “Fills del diable”, portaven “desembaynadas las spasas”, eren “spasas irruints” i “spasas concassants” i que donaren molts de “colps ab  lanças e spasas” i que “ab spasas foren greument tallats e ferits”. Fins a sis vegades s’esmenten les espases al procés de Perpinyà de 1351.[13] Per contra, alguns autors vuitcentistes i noucentistes han volgut ressaltar un suposat caràcter bandoler de Berenguer de Saltells i els seus i han inventat coltells, ganivets i punyals, armes més pròpies de la gent roïna i baixa que no pas dels nobles.[14] En cap moment, consta aquest fet als documents públics. Bosch i Cardellach escrivia que “diéronle muchas cuchilladas en la cabeza”.[15] Victor Balaguer, sempre inventiu, va ser dels primers en recórrer al punyal quan deia que “desenvainó un puñal y lo hundió en el pecho del abad”.[16] José Sardá i Agustín Rius es passaven al ganivet quan deien “asestándole sendas cuchilladas en la cabeza”.[17] Antoni de Bofarull va escriure que “a coltellades tolgueren les mans” i que “l’acabaren d’ociure a coltellades, al born d’una llança”.[18] Peray escrivia que la mort va ser a “ganivetada, estocades o punyalades”, val a dir, una àmplia mostra de possibilitats, cap d’elles recollida al procés de 1351. Amades, més proper a nosaltres, no és menys fabulador quan recull que Berenguer “va engegar un tret contra el pare abat, mentre aquest oficiava i el va matar”.[19] Vegi’s també que el punt de l’agressió és diferent per tots ells. Uns parlen del pit, altres del cap, altres de les mans i d’altres són indeterminades.

[20] Cardús, op. cit., p. 156.

---