CONTE DE BERENGUER DE SALTELLS, REBEL DE LA TERRA

 per Miquel Sánchez

Barcelona, entre bromes i l’esclat del gòtic

Les bromes de l’hivern s’estenen per Barcelona. El barri de Mar apareix cobert per la boira i la humitat. Fa fred i la gent s’aplega sota les xemeneies i al peu dels brasers. Són anys difícils on les males collites i les epidèmies de pesta han malmès l’alegria expansiva dels barcelonins.

Els rierols que davallen vers el mar porten aigües insalubres, porten mosquits i malalties. Cal millorar la ciutat com a concepte. Dels romans ençà, no s’ha avançat massa i són moltes les raconades i els carrerons estrets on s’amunteguen deixalles i porqueries que no parlen gairebé de la capital d’una Corona que s’expandeix dominadora per la Mediterrània. Caldrà que el batlle i el veguer facin complir les lleis i els costums establerts. L’apoteosi del gòtic ha escampat una alegria desbordant arreu dels ciutadans que veuen superada la foscor del romànic i les estretors de quan encara havia que conquerir una part del principat. Ja no hi ha temences.

Ara es va de la mà amb Aragó i s’ha ocupat València i les Illes. La política expansiva de la Corona, propiciada per la burgesia mercantil de la ciutat, ha fet caure el vel e les mancances altomedievals i un nou futur d’abundància i gaudi es perfila. És l’eclosió del gòtic dins la ciutat i l’esperit dels dirigents. Barcelona encapçala el canvi i el comerç porta riquesa i alegria a la gent. Santa Maria del Mar es troba en plena construcció.

Berenguer de Saltells viu a la casa Pomers, del barri de Mar de Barcelona. La seva mare Benvinguda, ciutadana de Barcelona, era filla de Pere Pomers i, en casar-se amb el pare de Berenguer, es va traslladar a viure a Cerdanyola.

Berenguer va néixer a Cerdanyola però, encara jove i avorrit de la vida de poble, va traslladar-se a viure a Barcelona, a casa dels avis. Berenguer gaudia de la vida a ciutat més que la del camp. Amics, tavernes, port, vaixells, ambaixades que venien a Cort, etc., etc. donaven una imatge cosmopolita, d’acció, de vida i de riquesa que captivaven Berenguer.

A més, Berenguer es va envoltar d’amics importants com els Togores, Rossanes, Vinaders, Rossetes, etc., batlles, veguers i notaris. Petita noblesa, ciutadans i funcionaris de la Corona. Entre les amistats de Berenguer no hi havia gent d’església. N’havia quedat tip quan a la casa pairal de Cerdanyola els monjos de Sant Cugat entraven i sortien de casa quan volien. Ara, a Barcelona, Berenguer duia un estil de vida apartat de l’església i de la tradició religiosa de pares i avis.

Els pares, d’edat avançada, sense el fill al seu costat, es passaven el dia dins del monestir. L’abat els prometia ser enterrats a les naus del temple, si els feia donació del patrimoni Saltells.

Berenguer, rebel de la terra i justicier de drets trepitjats

Berenguer de Saltells s’ha aplegat en un fosc torrent de Sant Vicenç de Jonqueres, prop de Sabadell, amb els seus amics més íntims, entre els quals hi ha l’advocat i notari de Barcelona, Ramon Vinader; el notari de Sabadell i germà del batlle sabadellenc, Bernardí Rosseta; el procurador i administrador dels interessos de la casa Saltells Pere Lledó, aquest de Cerdanyola; el pagès de Cerdanyola i propietari del mas Ferigola, Antic Ferigola; i, finalment, Antic Satrià i Galzeran, de Sabadell, apel·lat “en Negre”, el servent favorit del batlle de Sabadell Pere Rosseta. No hi havia cap bandoler, no hi havia cap malfactor. Eren tots gent assenyada, gent preeminent, tan de Sabadell com de Barcelona. Ciutadans de Barcelona, membres de la petita noblesa rural i algun pagès local. Amb paraules d’avui, podríem dir que eren gent d’ordre.

Berenguer els hi diu a tots ells:

-Gràcies amics per haver vingut. Tots sabeu de la sentència de l’advocat Pere de sa Rovira, favorable a mi i les dilatàncies de l’abat Biure que posa pals a la roda perquè no vol desprendre’s del patrimoni Saltells que em va usurpar, enganyant els pares quan ja repapiejaven. Tots sabeu com els nobles Francesc de Togores i Bernat de Rossanes li han anat a suplicar que acatés la sentència i que em retornés el patrimoni. I també sabeu de la meva darrera requisitòria lliurada pel procurador Lladó. I què ha succeït ? Ben clar, res de res! Arnau de Biure continua al seu monestir, ensuperbit amb la seva investidura abacial, i gaudint del meu patrimoni, els fruits centenaris de la nissaga Saltells, el qual ha fet seu amb astúcia i enganys. L’abat no vol complir la sentència i no vol que es faci justícia. A partir d’ara, la faré jo!

-Ha arribat el moment del desenllaç. N’estic tip d’allargar més aquest problema. No vull més excuses de l’abat de Sant Cugat. Li cal un escarment ben fort, per tota la vida. Definitiu! Jo us proposo anar tots plegats a la Missa del Gall de Sant Cugat, cerimònia oberta a tot el poble, i acabar amb el malvat Ramon Arnau de Biure, que hauríem de anomenar-lo des d’ara mateix Arnau de Malviure.

Tots van acceptar la proposta de Berenguer com un cas de justícia i reparació del patrimoni usurpat. Així doncs, la Nit de Nadal de 1350 sis homes armats d’espases i llances, es van dirigir des de Cerdanyola al monestir de Sant Cugat. L’espasa era, simbòlicament, l’arma dels cavallers. No van matar amb coltells, ganivets ni punyals, armes més pròpies de les bandositats i la gent roïna. Van emprar les armes nobles per excel·lència, espases i llances.

De sobte, amb la Missa del Gall començada, Berenguer i els seus van irrompre dins de l’església del monestir, vestits amb capes i barbes per amagar la identitat. Es van adreçar directament vers el cor on l’abat Biure, revestit de pontifical, presidia la cerimònia religiosa. Sense mitja paraula, van desembeinar les armes i es van llençar contra l’abat, omplint-lo de cops al cap, el pit i el cos.

L’abat no va morir d’immediat, sinó que, a la primera escomesa amb espases, només va resultar ferit. Es trobava a la seva cadira del cor, acompanyat dels monjos i va aconseguir aixecar-se i fugir vers l’altar major per aixoplugar-se millor. Va travessar el cor i el corredor central i va córrer vers l’altar, perseguit pels sis atacants.

Aquest fet va donar lloc a un segon atac també amb espases, més violent, i l’abat va resultar ferit diverses vegades. Encara va aconseguir fugir altra volta fins al cor, on els monjos continuaven esglaiats, lloc on va rebre el tercer i definitiu atac, amb espases i llances. Cap dels monjos i concurrents no van fer cap acció de defensa de l’abat ni tampoc contrària al grup d’homes armats encapçalat per Berenguer.  

Un cop mort l’abat, Berenguer va escridassar ben fort:

-Aquesta nit s’ha complert la justícia d’en Berenguer! Hem mort l’usurpador major del patrimoni dels nostres pobles vallesans. Avui l’església sabrà que els ciutadans i els pagesos també tenim honor i ens revoltem contra les seves injustícies, especialment quan ens desposseeixen dels nostres béns. Avui el poble ha triomfat!

Des de l’aixopluc pirinenc, la vida continua

-Vine Guillem, fill meu. Mira com ve el sol de mar, d’on neix, i ve a les muntanyes i se’n va cap a altres mars. Cada dia fa el mateix, mentre nosaltres som aquí, quiets, aixoplugats entre muntanyes. Voldria explicar-te fill meu que el teu pare també ve de prop del mar i que fa molts anys, seguint el sol, va aixoplugar-se aquí dalt dels turons encinglerats.

-Pare, com és el mar? Jo no l’he vist mai.

-Fill, el mar és molt gran. Un dia anirem a veure’l, però escolta’m ara, que el teu pare vol dir-te una cosa. Guillem, ja fa molts anys, el teu pare vivia a la ciutat de Barcelona in va matar un home. Bé, ja n’havia mort algun altre, però va ser cosa de guerra. Ara, aquest el vaig matar mentre treballava. Va ser una nit de Nadal i en plena missa del Gall perquè ell era l’abat d’un monestir.

-Fill meu, el pare era l’hereu d’un casal gran, el dels meus pares i avis, els Saltells de Cerdanyola. I tu, fill meu, no has rebut el nom que et pertocava, Ramon, com els avis paterns, perquè m’hi vaig negar. Cap més Ramon! Ells van donar el tresor de la família a aquells monjos assedegats de propietats. Avui, Guillem, portes el nom de l’avi de Barcelona perquè ell ha estat sempre al meu costat i la seva casa va ser la meva casa.

I quan els pares van morir, van deixar-li tot el patrimoni als monjos de Sant Cugat. Totes aquelles terres, que anaven des del castell fins l’Arcanova i des de Barberà fins les Feixes, eren meves, Guillem. Meves! I l’abat i els monjos van pressionar els avis i s’ho van quedar tot. La justícia em va donar la raó, però aquell diable de capellà que havia estat castigat pels seus companys, a causa dels diners que s’havia quedat quan construïa la rosassa de la façana, era un drac assedegat que només volia diners i productes. I més que res, volia la riquesa dels Saltells i no li importava gens deixar-me al carrer, abandonat i pobre. Li vaig fer justícia, la justícia de Berenguer de Saltells, rebel de la terra!

Les bromes del Pirineu omplien les clarors del capvespre. Berenguer seguia a les muntanyes acompanyat e Guillem. Lluny seu, el casal de Saltells tornava a ser una propietat dels monjos!