1. El monestir de Sant Cugat

Situació econòmica del monestir de Sant Cugat al segle XIV

L’etapa pròpiament d’acumulació patrimonial del monestir de Sant Cugat correspon al període comprés entre els segles IX i XII.

És prou conegut que el monestir va exercir en els temps altomedievals un procés d’adquisició de propietats, bàsicament vallesanes, gènesi del seu domini posterior, seguit, amb la feudalització, de la concessió d’establiments emfitèutics amb la corresponent imposició de censos, tasques i exaccions econòmiques damunt dels pagesos conreadors[1]. En aquest sentit, ho expressa, molt més acuradament, Josep M. Salrach quan diu que “el monestir es va convertir a partir del segle X en un gran senyor feudal” perquè “qui té poder, per poc que sigui, té fam de rendes, de treball pagès” [2]. La gran empenta en la formació del domini econòmic de Sant Cugat té lloc al llarg del segle X, abans que Sant Marçal prengués volada. L’opositor de Sant Cugat aquells temps, en aquella part del territori vallesà, era el senyor del castell de Montcada. Salrach[3] conclou que “el domini es va constituir bàsicament entre 950 i 1025, sobretot entre 975 i 1000”. I es tracta d’un domini més que res vallesà. El terme de Cerdanyola, per la proximitat a Sant Cugat, no va escapar als fluxos econòmics irradiats des del monestir. Donacions, permutes i compra-vendes van ser operacions habituals entre els segles X i XIII.

La davallada del cenobi es produeix a la primera meitat del segle XIII, amb la paralització de la construcció de l’església romànica.[4]  Els segles de la decadència van arribar-li a Sant Cugat entre el XIV i el XVII. Tanmateix, cal fer l’excepció de l’abat Pere Busquets (1351-85), successor de l’abat Biure, el qual va protagonitzar el darrer gran període del monestir, amb la construcció de les muralles, la darrera gran obra santcugatenca. A partir de 1385, els abats van ser elegits per la cúria pontifícia amb la subsegüent caiguda de les rendes senyorials.

Al segle XIV, quan te lloc la donació testamentària de Ramon de Saltells, feia temps que s’havia acabat l’època de donacions pietoses a l’Església. El cas Saltells va ser un cas diferent, com veurem més endavant, basat en les raons personals de Ramon de Saltells i les d’engrandiment patrimonial de l’abat Vallseca. Tanmateix, un patrimoni tan gran com el de la família Saltells, inclòs el mas de Saltells, no era gens menyspreable per Sant Cugat.

 

Antecedents violents a l’abadia del monestir

L’abat Arnau Ramon de Biure (1348-1350) no va ser el primer abat de Sant Cugat en tenir una mort violenta. Diversos abats van precedir-lo. D’uns trenta-sis abats de Sant Cugat, coneguts entre els anys 878 i 1350, van ser quatre, Joan, Odó, Bernat de Vallseca i Arnau de Biure, els que van morir sobtadament, víctimes de malaltia o de violència.[5]

Joan (974-985) i molts monjos van morir de resultes de l’expedició militar d’Almanzor l’any 985. El cabdill àrab va malmetre el monestir i el seu patrimoni fent desaparèixer bona part de l’arxiu (juny-juliol). Segons Gaspar Feliu, van haver deu morts o captius d’una comunitat de vint persones, val a dir, la meitat.[6]

Odó (986-1010) va ser nomenat abat després de l’expedició d’Almanzor. Va participar en l’expedició de comtes i bisbes contra el califat de Còrdova. Va ser ferit greument i va morir l’u de setembre de 1010, quan tornava, de resultes de les ferides rebudes en l’expedició.

Bernat de Vallseca (1339-1348), l’abat que va precedir Arnau de Biure i que va aconseguir la donació testamentària de Ramon de Saltells, va morir també sobtadament, víctima de la Pesta Negra.

Tornar a l'índex

---

2. L’abat Bernat de Vallseca (1348†)

La donació testamentària a favor de Sant Cugat (1347)

Ramon de Saltells va fer testament el 7 de març de 1347, segons el qual feia donació a l’abat del monestir de Sant Cugat, Bernat de Vallseca, del seu mas de Saltells i totes les terres i possessions que tenia. No sabem si Benvinguda, l’esposa, havia mort ja en el moment que Ramon disposava les darreres voluntats (la defunció és d’aquell mateix any). Tampoc no hem pogut establir cap possible relació o influència vers les decisions de l’herència entre Ramon i Bartomeu, monjo de Sant Cugat, fill d’un cosí seu, que havia fet testament l’any 1345 i, possiblement, ja era difunt quan Ramon feia el seu. Possiblement, les majors influències haurien d’arribar-li de Bernat de Vallseca, l’abat de Sant Cugat, clarament beneficiari de les disposicions testamentàries.

Fig. 12:  Escut dels Vallseca

Les propietats de Ramon no eren només els masos de Magarova i de Saltells. El seu patrimoni era força més ampli i estès per altres termes veïns. Carreras Costajussà[7], referint-se a Sabadell, deia que les propietats dels Saltells es trobaven “en el carrer que va de la Plaça a l’Església” i que “carreró de Saltells va ésser, temps a venir, una petita entrada sense sortida que arrencant del carrer de l’Església, avançava paral·lela al que és ara carreró de Salvany i tancava als darreres de la casa Salvany que dóna al carrer del Pedregar. I prenia el nom de Saltells perquè les cases havien estat construïdes sobre terres pertanyent a aquesta família”:

 ...la seva casa anomenada de Saltells amb les cases edificades dins i fora d’aquesta i amb tots els seus aparells, utensilis, tines vinàries, aviram i altres coses; i també totes i cada una de les heretats, terres, vinyes i possessions tant cultives com ermes, situades a la muntanya o en el pla, tant en la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola, com en la de Sant Iscle de les Fexes i a la vila de Sabadell i a les parròquies de Sant Feliu de Rahona i de Santa Maria de Barberà i en el terme de Terrassa...

[8] B.C: Manuscrit 485, f. 292; i Cardús, op. cit., p. 35.

[9] ACA. Cancelleria. Registre 556, f. 52. Cardús, op. cit., p. 49.

Tornar a l'índex

---

3. L’abat Arnau de Biure (1350†)

Bernat de Vallseca, l’abat nomenat l’any 1339, havia rebut els béns de Ramon de Saltells, segons el testament de l’any 1347, però va morir víctima de la pesta el 29 de juny de 1348. El va succeir Ramon Arnau de Biure, qui procedia d’una família de la noblesa catalana, establerta a l’Empordà i gaudia de gran prestigi.

Tanmateix, els inicis d’Arnau de Biure, com a monjo de Sant Cugat, amb el càrrec d’obrer (1327) li havia portat enfrontaments i, fins i tot, una baralla amb cinc monjos, companys seus, en la qual “fou apallissat pels seus detractors” i va ser enviat a un altre establiment de Sant Cugat, força allunyat del monestir central. L’any 1337, de tornada a Sant Cugat, tenia el càrrec de cambrer. Va ser l’impulsor de la construcció de la gran rosassa de la façana principal del monestir.[10]

En el moment de la seva elecció com abat, es va traslladar a Avinyó per rebre la benedicció abacial de les pròpies mans del Sant Pare, amb la fi de desmarcar-se del bisbe de Barcelona.

Fig. 15: Rossassa del monestir de Sant Cugat

Biure va ser l’abat que va fer-se càrrec del mas de Saltells i de la resta del patrimoni rebut de Ramon de Saltells. Va ser aquest abat qui va rebre la reclamació de Berenguer de Saltells i qui va defensar els drets del monestir a posseir el mas de Saltells. Biure no entrava a considerar si la donació havia estat correcte legalment o no o si afectava drets de Berenguer; ell es va tancar en la interpretació unidireccional de la donació íntegra del patrimoni Saltells feta per Ramon al monestir, fruit de les últimes voluntats expressades en el testament. En aquest sentit, la literalitat de la donació era irrefutable. Tanmateix, pressionat per la força de la reclamació, jurídicament viciada, l’abat Ramon, per una part, va acceptar sotmetre la qüestió al judici inapel·lable d’un jurista, anomenat de comú acord entre ambdues parts, mentre que, per altra part, va emprar totes les tàctiques dilatòries possibles per tal d’ajornar o evitar el compliment de la sentència arbitral.

Fig. 16: Palau abacial del monestir de Sant Cugat

Tornar a l'índex