Fig. 13: Vista parcial masia Cordelles
Voldria ara fer una aproximació al possible
emplaçament del casal de Saltells emprant dues fonts diferents. La primera,
un estudi sobre les dimensions del casal i la segona utilitzant la
documentació historiogràfica.
a)
Interpretació dimensional
L’estudi de les dimensions s’ha fet a partir de
les dimensions que tenia el recinte exterior o barri del casal de Saltells,
les quals figuren a la sentència del Procés de Perpinyà de 1351.[2] Les
mides d’aquell recinte, en forma de quadrilàter, eren de 36,74 metres
(sol-ixent: 15 destres 9 pams) x 35,77 metres (migdia: 15 destres 4 pams) x
42,17 metres (ponent: 18 destres 1 pam) x 42,37 metres (18 destres 2 pams),
mides gens menyspreables per un casalici medieval.
Fig. 14: Casal de Saltells
Avançant part de la informació historiogràfica, ja hem assenyalat que el casal de Saltells estava situat en un indret, damunt les terrasses del riu Sec, comprès entre les masies de Serraperera i Cordelles. L’edificació més antiga de la masia Serraperera és la masoveria, annexa a la casa senyorial. Aquesta edificació té unes mides que no superen els deu metres ni de façana principal ni de façana nord. La torre annexa és molt nova i la resta de l’illa on hi ha la masia eren camps sense edificacions. Crec que en aquest espai no es podia enquibir un quadrilàter de 36 x 35 x 42 x 42 metres.
Fig. 15: Mas de Serraperera (masoveria)
El següent espai possible podria ser l’illa on
hi havia el Parc de Cordelles de l’empresa Uralita, S. A., delimitat pels
carrers Diagonal, passeig de Cordelles, la Clota i Torrent. Aquesta espai
té les dimensions adequades per a que hi hagués emplaçat aquell recinte
de Saltells, però poc o res sabem de com era aquest espai abans que es
construís el parc d’esbarjo. Molt probablement fos un espai rural, sense
edificacions i es fa molt difícil que un casal fet en pedra, emmollonat
pels quatre costats, no hagi deixat cap testimoni material de la seva
existència.
I el darrer espai a considerar és aquell on avui hi ha la masia de Cordelles. Aquesta masia ocupa un quadrilàter gran, encerclat per murs de pedra de mides que superen els trenta i els quaranta metres de llarg. Dins d’aquest recinte hi ha també la masoveria, una construcció molt precària, i separada, la torre senyorial, de planta quadrada.
Fig. 16: Plànol masos Serraparera i Cordelles (anys 1980)
b)
Interpretació historiogràfica
La base d’aquesta interpretació són els
documents historiogràfics i el testimoniatge que fan de la “domo”, casa
o torre de Saltells, segons els casos, entre els anys 1351 i 1606, any que
la casa ja estava enrunada.
Amb la documentació disponible hem construït la taula següent, en la qual podrem veure clarament com, a partir de la divisió del mas de Saltells en dos masos diferents, la torre de Saltells queda adscrita a un d’aquells dos masos:
Taula 1: Mas i Casa de Saltells. Evolució de la possessió (1351-1723)
Mentre que el mas dit Saltells Sobirà va
correspondre al mas Perera, posteriorment conegut com Serraperera, el mas Saltells Jussà va correspondre al mas Parellada, posteriorment
conegut com Bernardí, Llonc i Cordelles.
Aquest és el nom encara actual. El mas Perera es va mantenir
invariablement amb aquest nom des del 1413 fins el 1606.
El monestir de Sant Cugat va mantenir el seu domini
directe sobre el mas Perera, el primer dels dos, mentre que el segon
(Saltells Jussà) va passar a mans de ciutadans i nobles de Barcelona, com
Simó de Puig (1360), Pere i Gabriel Niti (1437, 1451), Joan Baptista de
Comallonga (1559) i Galceran de Cordelles (1666).
1.2. Mas de
Cordelles (o Torre Saltells o mas Saltells Jussà)
D’aquest segon mas són les referències a la casa o la torre de Saltells, com recollim a la taula esmentada. Joan Figuera, arrendatari de Simó de Puig, vivia a la casa de Saltells l’any 1360. Pere Niti vivia en aquella “domo” l’any 1437. Antoni Many vivia a la torre de Saltells el 1553. Joan Baptista de Comallonga ho feia l’any 1559 i Joan Goner el 1561.
L’any 1559 la “torre
de Saltells” estava sota el domini de Joan Bautista de Comallonga, donzell
de Barcelona, el qual la va arrendar a Gabriel Santfeliu, pagès de
Barberà, amb una part de la finca en terme de Cerdanyola, amb afrontacions
comunes amb el casal de Saltells:[3]
Noverint universi q. nous ... Johannes Baptista de
Comallonga, domicello... Et Gabriel Santpheliu, cultor parrochie Sancti
Martini de Sardanyola, termini Sancti Martialis, diocesis Barchinona
partibus ex alia...
En nomine nostre Senyor Deu Jesus et de la gloriosa
verge Maria, mare sua, sia amen.
En sobra la
cultura migensant lo auxili...fahedora de la torra, casa y habitatió,
terres, honors y possessions de aquella anomenada la Torra de Satells, la qual vuy te y posseheix lo noble don. Joan
Babtista de Comallonga, donzell en Barcelona, popular per los seus y
legittims titols com a... constats fets, fermats, pactats y... entre lo dit
noble do. Johan Babtista de Comallonga, de una part, y los...en Gabriel
Santpheliu, pagès de la parrochia de Sant Martí de Serdanyola, del terme
de Sant Marsal, dictu bisbat de Barna., de la part altra, los pactes
següents.
Primerament, lo dit do. Johan Babtista de
Comallonga y temps de tres anys,
los quals an comensat correr en la festa de Nadal mes an pactat, .... al dit
Gabriel Santpheliu tota aquella torra
anomenada de Saltells, una
entemps ab totes les seues honors y posessions, vinyes... y arbres de dita
torra o mas axí, cultes com incultes, la qual ell la y poseheix o mes dita
parrochia, ab los pactes y conditio seguents. Ço es, que lo dit Gabriel
Santpheliu sie tingut y obligat en fer fort y...en la dita torra donant
empero llo... al dit do. Johan Babtista de Comellonga pell y tota la
familia.
Els propietaris coneguts de
l’actual mas de Cordelles, abans dit Parellada, Llonc i Bernardí i, més
darrerament, “torre de Saltells”, entre 1471 i 1805, van ser els
següents:
Gabriel
Parellada
(1471-87)
↓
Bernardí
Lonch
(1497)
↓
Francesc
Marimon de Saltells
(1515)
↓
(mas Bernardí abans Parellada)
(1546)
↓
Anthony
Many
(torre de Saltells)
(1553)
↓
Joan Bautista de Comallonga
(torre de Saltells)
donzell de Barcelona
(1559)
↓
Joan Goner
(torre de Saltells)
(1561)
Antic Torrents
(torre de Saltells)
(1606)
↓
Alexandre de Cordelles
(1617)
↓
Galceran de Cordelles
(1662-66)
↓
Felicià de Cordelles
(casa de Cordelles)
senyor de Mura
(1723-31)
↓
Francesc de Copons
(torre de Cordelles)
(1805)
Al “Llibre de Celebracions de Sant Martí de
Cerdanyola” hi havia registrades les misses de conreus de la “casa
Cordellas ab Parellada y Lonch”.[4] D’aquesta es deia: "Torre
de Cordellas, olim Parellada y Lonch, per sos conreus, dos Missas. La
prestació frumentaria consta en la confessió de Bernardí Lonch, en poder
de Pere Mas. Estas Missas estan suspesas celebrarse, per no pagarse los
conreus".[5]
Aquest mas va passar a poder de dues famílies
nobles de Barcelona. La primera d’elles va ser la de Joan Bautista de
Comallonga, donzell de Barcelona, que el posseïa el 1559 i que no va
gaudir-lo massa temps.
Finalment, l’any 1606 la casa de Saltells
constava com enrunada. Era la definitiva desaparició física, tres segles
després que fos decretada la seva demolició pel rei Cerimoniós. La casa,
“domo” i torre de Saltells es va mantenir dempeus des dels seus inicis
(mas, 1132) fins a començament del segle XVII.
La segona família de la noblesa va ser la nissaga Cordelles, de Barcelona, amb tres propietaris coneguts: Alexandre de Cordelles (1617), Galceran de Cordelles (1666) i Felicià de Cordelles, que fou senyor de Mura (1723-31). La masia actual de Cordelles va ser bastida damunt les edificacions del mas Llonc o antiga casa de Saltells al llarg del segle XVII.[6]
Fig. 17: Vista parcial de la masia de Cordelles (sud-est)
La família Cordelles, ennoblida pels Àustries, va
tenir un comportament i uns sentiments austriacistes en el conflicte
polític que es va plantejar de resultes de la Guerra de Successió.
D’entre els membres més coneguts, cal destacar Felicià de Cordelles,
el qual es va incorporar a l’exèrcit austriacista i va participar en la
resistència de Barcelona a les tropes borbòniques. Fou nomenat comte
(1706) i senyor de Mura (1707). Amb la desfeta catalana, el 1714 va perdre
tot el seu patrimoni que li fou confiscat per les noves autoritats.
En un establiment d’aigües de l’any 1805
concedit a Francesc de Copons consta que era “pel regadiu de les terres
de la seva Quadra o Torre de Cordelles” i, d’aquesta finca, encara
se’n deia la “quadra de Cordelles antigament dita de Saltells”.[7]
D’acord amb els documents i les interpretacions dimensionals i historiogràfica exposades, la meva interpretació és que la casa de Saltells estava bastida en el lloc on avui es troba la masia de Cordelles. L’exploració arqueològica de l’indret ens permetrà conèixer en el futur si és encertada o errònia aquesta hipòtesi.
Fig. 18: Imatge (massa urbanitzada) de la masia de Cordelles
[1] Víctor Balaguer: Los frailes y sus conventos. Barcelona, 1851. Vol. II, p. 540.
[2] ACA. Cancelleria. Registre 556, f. 52.
[3] AHT. Bernat Amat (1556-1573). Primus liber manualis auctoritate regia. 1156, abril 7 – 1560, juny 3, f. 163v, 26-08-1559.
[4]
ADB. Parròquies.
Cerdanyola del Vallès, núm. 354, any 1781.
[5]
ADB. Parròquies.
Cerdanyola del Vallès, núm. 354, any 1781.
[6] La prospecció arqueològica, en un futur, ens haurà de confirmar les restes materials més antigues de la casa Cordelles, així com la tipologia de materials i els orígens de l’assentament.
[7]
ACA. Llevador general, concessions Reial Patrimoni,
vol. 3, anys 1769-1830, f. 329; i Cardús, op.
cit., p. 174.
2.
Els Saltells, eren nobles o pagesos?
Un possible status nobiliari dels Saltells
Els Saltells van ser
inicialment una família de rics pagesos de Cerdanyola (segle XII),
sovint agents del poder feudal, ja fos el senyor del castell de
Montcada, el senyor del castell de Cerdanyola o l’abat del monestir de
Sant Cugat.[8]
Alguns dels seus fills
van emparentar amb famílies de la petita noblesa local. Si bé no van
gaudir de cap títol nobiliari, l’status social i la seva
preeminència damunt la societat camperola de l’època, els feia
membres del poder local, a continuació dels senyors dels castells i
l’abat del monestir, dels quals en alguns casos van ser agents seus.
Mai no trobem en un document constància escrita de cap aristocràcia
nobiliària. Tanmateix, algunes vegades, trobem expressions com la del
14 de novembre de 1351, on l’abat de Sant Cugat es refereix al difunt
Ramon de Saltells com “donationis in d nob R. de Saltellis,
quondam”.[9] O la que recull el
notari Burguet en un document de notable importància, datat el 29 de
novembre de 1350, on Ramon i Berenguer de Saltells, pare i fill, són
anomenats amb el tractament de venerable i com ciutadans de Barcelona:
“el venerable Berenguer de Sautells, fill del venerable Ramon de
Sautells, difunt, ciutadà de Barcelona”.[10]
Alguns autors, com
Antoni de Bofarull i Brocà, no tenen inconvenient en qualificar pare i
fill de cavallers: “un cavaller nomenat Saltélls, no tenint noves del
seu únich fill” i “enfellonit lo Cavaller partí, ab cor d’ociure
l’Abat”. Tanmateix, és una opinió agosarada, mancada de
confirmació documental.[11]
Dins la família
Saltells, hem trobat documentats, entre els segles XIII i XIV, quatre
casos de monjos de Sant Cugat (Arnau, Ponç, Pere i Bartomeu). Dins la
condició remença o de pagesos sota el domini d’un senyor, els fills
dels pagesos no podien rebre l’orde sagrat del sacerdoci. Els
Saltells, com senyors de la terra, amb alou franc i lliure i com agents
del monestir, no tenien cap limitació per aconseguir que, dins de cada
generació, un dels seus fills es fes monjo de Sant Cugat.
Per altra part, els Saltells gaudien d’escut propi, com ho prova el sarcòfag de Ramon de Saltells i la seva esposa Jacma, al monestir de Sant Cugat, on, a més de la inscripció funerària, consta l’escut familiar, disposat als dos extrems del text:
Fig.
19: Escut Saltells al sarcòfag de la família al monestir de Sant Cugat (s. XIV)
L’escut nobiliari és una confirmació més de la condició destacada de la família Saltells. El primer escut Saltells conegut és del segle XIV (sarcòfag familiar al monestir de Sant Cugat), el qual és documentat per primera vegada al segle XVII. És el que consta a l’”Armoria” de Jaume Ramon Vila, treball encara sense publicar, citat per Domènech i Roura, qui documentava l’any 1928 dos escuts propis del llinatge Saltells. Un d’ells és el que figura al sarcòfag abans esmentat que hi ha al monestir i l’altre correspon al de l’”Armoria”.[12] L’escut de l’Armoria té quatre faixes onejant d’atzur en camp d’argent, mentre que l’escut del sarcòfag Saltells, el més conegut, consta de dos pals biperats de gules en camp d’or. Garcia Carraffa (1959) publicava també l’escut Saltells que hi ha al sarcòfag.[13] Com podrem veure, el seu text conté alguns errors:
Saltells.
Ya en el siglo XIV, si no con anterioridad, radicaba una casa solar de
este linaje en el lugar de San Cugat del Vallés, que pertenece al
partido judicial de Tarrasa y provincia de Barcelona; así lo acusan
las sepulturas que los Saltells tienen en la iglesia de dicho lugar y
que datan de dicho siglo.
Aquests autors fan la
següent descripció de les armes dels Saltells:
Esas sepulturas ostentan el escudo de armas de esta familia, organizado en la siguiente forma: Sobre campo de oro, dos palos vibrados de gules (escudo 173). J. R. Vila asigna a los Saltells este otro: En campo de plata, cuatro fajas ondeadas de azul.
Fig. 20: L’ escut Saltells, segons l’Armoria
Pere Costa, escultor i
heraldista català, va escriure un nobiliari català, en el qual no
hi ha cap escut “Saltells”. En relació a aquest treball, només
recull el dels “Biure” de l’Empordà.[14] Cardús està en
desacord amb la interpretació que fa l’heraldista i diu que
“és notòria la confusió, ja que desfà els elements del blasó
clàssic: metall sobre metall, i els munta de manera distinta”.[15]
Tanmateix, cap Saltells
és documentat a les diferents Corts catalanes celebrades entre els
anys 1200 i 1350. No hi havia nobles Saltells i, per tant, no
assistien a les sessions de Corts.[16]
L’absència de Berenguer de Saltells de la llar paterna ha estat explicada, sense provar-ho, per algun historiador, com a conseqüència de l’estat de guerres que la dècada 1340-50 del regnat de Pere III va suposar.[17] Guerra amb Mallorca per restaurar la unitat de la Corona, guerres amb Aragó i València per manca d’un fill baró per heretar el tro. Les obligacions de vassallatge que els nobles devien al rei i un cert esperit d’aventura, propi de la joventut, podrien ser la causa de la llarga absència de Berenguer, segons aquests investigadors. Tanmateix, no hem aconseguit cap prova fefaent.
[8] Com
en tants d’altres casos de cognoms geogràfics, els Saltells van
prendre el cognom que, des de dos segles enrera, servia per
denominar la part de territori on exercien el seu domini.
[9] ACA. Notarials Sant Cugat, v. 48, f. 54.
[10]
AHCT. Francesc Burguet (1348-1355). “Llibre per
autoritat règia, 1350-55”, f. 16-17. Tanmateix, seguint Armand
de Fluvià, el tractament “venerabilis” no pressuposa noblesa.
“Venerabilis” i “honorabilis” podrien ser aplicats a la mateixa
persona, fins i tot, a pagesos.
[11] Antoni
de Bofarull i Brocà: Història
crítica, civil i eclesiàstica de Catalunya. Barcelona, 1907,
v. XIII, p. 271.
[12] Félix Domènech i Roura, Nobiliari
General Català de llinatges. Catalunya, Valencia, Mallorca,
Rosselló. Montaner y Simón, Editores. Barcelona, 1928, Vol.
III, làmina XLIII.
[13] Alberto i Arturo García Carraffa, Diccionario Heráldico y Genealógico de apellidos españoles y
americanos. Vol. 80, Madrid, 1959, p. 16.
[14]
B.C. Manuscrit
núm. 153, Pere Costa, Nobiliario
Catalán, vol. I, p. 129.
[15]
Cardús, op. cit., p. 31.
[16] Cortes
de Aragón, Valencia y Cataluña. Real Academia de la Historia.
Vol. I “Cortes de Cataluña”. Madrid, 1896. Surten documentats
“Bernardo de Scintillis” (1300, 1314) i “Raymundo de
Scintillis” (1350), però aquest cognom correspon a
“Centelles” i no a “Saltells”.
3. El suposat bandolerisme de Berenguer
Totes les fonts s’inspiren en el document
primigeni que serveix de crònica dels fets, val a dir, el procés
i la sentència de les Corts de Perpinyà de 1351 on Berenguer i
els seus companys van ser qualificats de “fills de perdició”.
Antoni de Bofarull ha poetitzat també Berenguer i els seus –en
sentit negatiu, és clar, per estigmatitzar-los- i els diu
“ministres de la Ira”.[18]
Per fer de Berenguer l’antítesi de l’home bo,
se’l contraposa a la figura de l’abat Biure, del qual es lloen
totes les seves virtuts. Una altra forma de ressaltar les seves
qualitats negatives és la de destacar, per damunt de la realitat,
les del pare, com fa Víctor Balaguer quan diu:[19]
A mediados del siglo XIV habia
en el Vallés una familia tan rica, como hubiera sido difícil
encontrar otra más acaudalada en todo el país. Ramon de Saltells
era el nombre de su gefe, nombre que brillaba con honor entre los
de los más encopetados barones, porque todos los que hasta
entonces le llevaran, habían sabido hacerle respetar en paz y en
guerra...
El castillo de Saltells se veía
a todas horas lleno de monjes de San Cucufate, a los cuales era
adicto y aficionado el padre de Berenguer. Tenía en particular
trabada una amistad íntima con el abad que era su confesor y su
consejero...
Pujades qualifica l’abat de “venerando abad
Ramon”[20], Sardá i Rius, després de castellanitzar el nom
de l’abat en “Arnaldo Raimundo”, diu de l’abat “que se
supone pariente del Saltells” i que era “consejero del rey y
muy eminente en virtud y letras”, Bofarull el qualifica de
“sant y pacífich abat”, Peray lloa la figura de l’abat, qui
posseïa els béns “ab justicia” i amb “un dret innegable”
i “justíssim procedir” i li contraposa un Berenguer
“malfactor”, “d’esperit impetuós” i “traidor
homicida”, mentre que Cardús anomena Biure també com “un
dels més prestigiosos i venerables abats”, al temps que “obra
amb la màxima prudència” i “serena i raonada actitud”,
mentre que Berenguer aplega totes les virtuts negatives possibles:
“cruel comportament” (del fill vers el pare), “el tèrbol
fill Berenguer”, “les seves maquiavèliques exigències”,
“turbulent Saltells”, “la venda convinguda era un engany”,
“la turba de l’hereu Saltells”, etc.[21]
Joan Amades també va abundar en la idea de
Berenguer com una persona amb “mals instints”, que “només
trobava goig fent mal”, amb “caràcter altiu”, que es va fer
“capità de lladres” i es va dedicar “al robatori”, al
contrari que el pare que era qualificat de “molt bo amb
el seus súbdits”.[22]
L’etimologia de “Saltells” acceptada majoritàriament
és la de salt o saltell d’aigua, però, segons Moll, salteiar i
saltejar és assaltar i robar, definicions que encaixarien en la
idea de bandoler que es vol donar del darrer Saltells.
La llegenda ha presentat Berenguer com fugit de la
llar paterna i “convertit en capità de lladres”.[23] També s’ha esmentat un “torrent del Mal
Consell”, proper a la casa de Saltells, com aquell on es van
aplegar els sis conxorxats per decidir la seva malifeta.
L’únic que ha dedicat una visió positiva a
Berenguer va ser Víctor Balaguer, qui va escriure que:[24]
...Berenguer de Saltells,
joven de carácter resuelto, de corazón fogoso, de voluntad
indomable, nacido para la aventura y para la guerra, para correr
mundo, para ir por todas partes osándolo todo, arrostándo, venciéndolo
todo.
...Era Berenguer un buen hijo.
Podía su corazón de noble desear la guerra y los laureles del
combate, podía su mente juvenil ansiar las aventuras
trovadorescas y las titánicas empresas, pero era en él no
obstante una especie de culto el respeto á su anciano padre, y
nada había en el mundo capaz de hacerle abandonar la morada de
sus mayores mientras bajo su techo habitase aquel á quien debia
el ser.
Sorprèn com, amb tan poca informació historiogràfica
disponible, es puguin traçar uns perfils de Ramon i de Berenguer
tan carregats d’adjectius i frases encomiàstiques en uns casos
i negatives en uns altres. Fins i tot, Balaguer apunta –i com única
font diu “cuéntase que un día”- que, quan l’abat i el pare
Saltells estaven negociant el testament, Berenguer va intervenir i
va dir que: “Nunca los dominios mediarios debían ser
perjudicados por el directo, ni este por aquellos, citando como
ejemplo que una donación con objeto piadoso no era tal, ni podia
ser grata a Dios, si de ello resultaba perjuicio a tercero”.[25]
Com
es construeix la Història (o com no es construeix)
Enlloc d’aplicar l’objectivitat, el mètode, l’anàlisi i la justa
interpretació dels fets històrics (proves materials i
documentals) disponibles, l’historiografia romanticista catalana
ha pres el “fet Berenguer” a partir de la única prova fàcilment
a l’abast, la sentència del Procés de Perpinyà de 1351,
incorporada més tard a les Constitucions de Catalunya.
Si mirem els qualificatius assignats, ens adonarem compte de seguida:
|
Personatge |
Qualificatius assignats |
|
Berenguer de Saltells |
Negatiu: fill de perdició, ministre de la ira,
malfactor, impetuós, traïdor, homicida, cruel, tèrbol,
turbulent, maquiavèl·lic, mal instint, altiu, capità de
lladres, bandoler, enfellonit, etc. Positiu: resolt, fogós, indomable, aventurer,
guerrer, rodamón, bon fill, trobadoresc, etc. |
|
Casa de Saltells |
senyorial, amb merlets i baluards, castell, amb béns
i riqueses immensos, etc. |
|
Pare de Berenguer |
venerable, cavaller, ric, “jefe”, baró, home
bo, etc. |
|
Abat Biure |
virtuós, eminent, sant, pacífic, just, prestigiós,
venerable, prudent, seré, raonador, etc. |
Taula
2: Qualificatius assignats pels historiadors als diferents
personatges
[18] Antoni
de Bofarull i Brocà: Història
crítica, civil i eclesiàstica de Catalunya. Barcelona,
1907, v. XIII, p. 271.
[19]
Víctor Balaguer: Los
frailes y sus conventos. Barcelona, 1851. Vol. II, p. 540.
[20] Jeroni Pujades: Crónica
Universal del Principado de Cataluña. Vol. 5, Barcelona
1829, p. 308.
[21]
J.
Sardá I A. Rius, op.
cit., p. 26; Bofarull, op.
cit., p. 272; Peray, op. cit., p.
43-44; i Cardús, op.
cit., p. 52, 57, 70, 152, 166, 200.
[22] Joan
Amades: Les cent millors
llegendes populars. Editorial Selecta. Barcelona, 1953, p.
245; i Castells
llegendaris de la Catalunya Vella. Barcelona, 1934, v. XIX,
p. 107.
[23]
Els castells catalans. Dalmau
ed. Vol. II, Barcelona, 1969, p. 123.
[24] Víctor Balaguer: Los frailes y sus conventos. Barcelona, 1851. Vol. II, p. 540.
[25] Víctor Balaguer: Los frailes y sus conventos. Barcelona, 1851. Vol. II, p. 544.
