Berenguer de Saltells, rebel de la terra

(Cerdanyola, c.1318-1358?)

 

ELS PUNTS FOSCOS

1. On era el casal de Saltells i què va passar amb ell?

2. Els Saltells, eren nobles o pagesos?

3. El suposat bandolerisme de Berenguer de Saltells

4. Perquè Berenguer de Saltells era ciutadà de Barcelona?

5. On va ser Berenguer entre 1340 i 1350?

6. Els escuts de la casa Padellàs. A qui correspon el primer quarter?

7. On es va aixoplugar Berenguer després de 1350?

8. Eren els Saltells d’origen jueu?

9. Es van extingir el Saltells després de la mort de l’abat?

Tornar a l'índex general


1. On era el casal de Saltells i què va passar amb ell?

1.1. L’emplaçament del casal de Saltells

En aquest capítol es fa una aproximació a l’emplaçament del casal de Saltells, emprant la documentació històrica disponible. 

La desaparició física de la “domo” o casal de Saltells, sinó immediatament després de la sentència reial de 1351, sí a partir de l’any 1606, quan ja estava enrunada, va crear una sèrie d’invencions i d’atribucions imaginàries sobre el seu emplaçament que va donar lloc a suposicions gairebé errònies sempre. La desaparició física, possiblement parcial, del vell casal medieval va fer que, a partir del segle XIX, es volgués situar-lo en llocs tan diferents com el castell de Sant Marçal, la Torre Negra o la Torre Sendrera.

Víctor Balaguer idealitza la casa Saltells, de la qual afirma que era “una señorial morada”, “erizada de viejas almenas y antiguos baluartes”, fins i tot la puja a la categoria de “castillo de Saltells”, que, a més, posseïa “bienes inmensos” i “riquezas casi fabulosas”.[1]

Només la recerca historiogràfica actual, amb una metodologia moderna i objectiva, ha permès situar, amb poques variacions, el casal de Saltells damunt la Clota de Cordelles, dins les cases de Serraperera i Cordelles o entre ambdues.

Fig. 13: Vista parcial masia Cordelles

Voldria ara fer una aproximació al possible emplaçament del casal de Saltells emprant dues fonts diferents. La primera, un estudi sobre les dimensions del casal i la segona utilitzant la documentació historiogràfica.

a) Interpretació dimensional

L’estudi de les dimensions s’ha fet a partir de les dimensions que tenia el recinte exterior o barri del casal de Saltells, les quals figuren a la sentència del Procés de Perpinyà de 1351.[2]  Les mides d’aquell recinte, en forma de quadrilàter, eren de 36,74 metres (sol-ixent: 15 destres 9 pams) x 35,77 metres (migdia: 15 destres 4 pams) x 42,17 metres (ponent: 18 destres 1 pam) x 42,37 metres (18 destres 2 pams), mides gens menyspreables per un casalici medieval.

Fig. 14: Casal de Saltells

Avançant part de la informació historiogràfica, ja hem assenyalat que el casal de Saltells estava situat en un indret, damunt les terrasses del riu Sec, comprès entre les masies de Serraperera i Cordelles. L’edificació més antiga de la masia Serraperera és la masoveria, annexa a la casa senyorial. Aquesta edificació té unes mides que no superen els deu metres ni de façana principal ni de façana nord. La torre annexa és molt nova i la resta de l’illa on hi ha la masia eren camps sense edificacions. Crec que en aquest espai no es podia enquibir un quadrilàter de 36 x 35 x 42 x 42 metres.

 Fig. 15: Mas de Serraperera (masoveria)

El següent espai possible podria ser l’illa on hi havia el Parc de Cordelles de l’empresa Uralita, S. A., delimitat pels carrers Diagonal, passeig de Cordelles, la Clota i Torrent. Aquesta espai té les dimensions adequades per a que hi hagués emplaçat aquell recinte de Saltells, però poc o res sabem de com era aquest espai abans que es construís el parc d’esbarjo. Molt probablement fos un espai rural, sense edificacions i es fa molt difícil que un casal fet en pedra, emmollonat pels quatre costats, no hagi deixat cap testimoni material de la seva existència.

I el darrer espai a considerar és aquell on avui hi ha la masia de Cordelles. Aquesta masia ocupa un quadrilàter gran, encerclat per murs de pedra de mides que superen els trenta i els quaranta metres de llarg. Dins d’aquest recinte hi ha també la masoveria, una construcció molt precària, i separada, la torre senyorial, de planta quadrada.

Fig. 16: Plànol masos Serraparera i Cordelles (anys 1980)

b) Interpretació historiogràfica

La base d’aquesta interpretació són els documents historiogràfics i el testimoniatge que fan de la “domo”, casa o torre de Saltells, segons els casos, entre els anys 1351 i 1606, any que la casa ja estava enrunada.

Amb la documentació disponible hem construït la taula següent, en la qual podrem veure clarament com, a partir de la divisió del mas de Saltells en dos masos diferents, la torre de Saltells queda adscrita a un d’aquells dos masos:

Taula 1: Mas i Casa de Saltells. Evolució de la possessió (1351-1723)

Mentre que el mas dit Saltells Sobirà va correspondre al mas Perera, posteriorment conegut com Serraperera, el mas Saltells Jussà va correspondre al mas Parellada, posteriorment conegut com Bernardí, Llonc i Cordelles. Aquest és el nom encara actual. El mas Perera es va mantenir invariablement amb aquest nom des del 1413 fins el 1606.

El monestir de Sant Cugat va mantenir el seu domini directe sobre el mas Perera, el primer dels dos, mentre que el segon (Saltells Jussà) va passar a mans de ciutadans i nobles de Barcelona, com Simó de Puig (1360), Pere i Gabriel Niti (1437, 1451), Joan Baptista de Comallonga (1559) i Galceran de Cordelles (1666).

 

1.2. Mas de Cordelles (o Torre Saltells o mas Saltells Jussà)

D’aquest segon mas són les referències a la casa o la torre de Saltells, com recollim a la taula esmentada. Joan Figuera, arrendatari de Simó de Puig, vivia a la casa de Saltells l’any 1360. Pere Niti vivia en aquella “domo” l’any 1437. Antoni Many vivia a la torre de Saltells el 1553. Joan Baptista de Comallonga ho feia l’any 1559 i Joan Goner el 1561.

L’any 1559 la “torre de Saltells” estava sota el domini de Joan Bautista de Comallonga, donzell de Barcelona, el qual la va arrendar a Gabriel Santfeliu, pagès de Barberà, amb una part de la finca en terme de Cerdanyola, amb afrontacions comunes amb el casal de Saltells:[3]

Noverint universi q. nous ... Johannes Baptista de Comallonga, domicello... Et Gabriel Santpheliu, cultor parrochie Sancti Martini de Sardanyola, termini Sancti Martialis, diocesis Barchinona partibus ex alia...

En nomine nostre Senyor Deu Jesus et de la gloriosa verge Maria, mare sua, sia amen.

En sobra la cultura migensant lo auxili...fahedora de la torra, casa y habitatió, terres, honors y possessions de aquella anomenada la Torra de Satells, la qual vuy te y posseheix lo noble don. Joan Babtista de Comallonga, donzell en Barcelona, popular per los seus y legittims titols com a... constats fets, fermats, pactats y... entre lo dit noble do. Johan Babtista de Comallonga, de una part, y los...en Gabriel Santpheliu, pagès de la parrochia de Sant Martí de Serdanyola, del terme de Sant Marsal, dictu bisbat de Barna., de la part altra, los pactes següents.

Primerament, lo dit do. Johan Babtista de Comallonga y temps de tres anys, los quals an comensat correr en la festa de Nadal mes an pactat, .... al dit Gabriel Santpheliu tota aquella torra anomenada de Saltells, una entemps ab totes les seues honors y posessions, vinyes... y arbres de dita torra o mas axí, cultes com incultes, la qual ell la y poseheix o mes dita parrochia, ab los pactes y conditio seguents. Ço es, que lo dit Gabriel Santpheliu sie tingut y obligat en fer fort y...en la dita torra donant empero llo... al dit do. Johan Babtista de Comellonga pell y tota la familia.

Els propietaris coneguts de l’actual mas de Cordelles, abans dit Parellada, Llonc i Bernardí i, més darrerament, “torre de Saltells”, entre 1471 i 1805, van ser els següents: 

                                   Gabriel Parellada

                                               (1471-87)

                                              

Bernardí Lonch

                                           (1497)

                                              

Francesc Marimon de Saltells

                                               (1515)

                                              

                                   (mas Bernardí abans Parellada)

                                               (1546)

                                              

Anthony Many

                                               (torre de Saltells)

                                               (1553)

                                              

                                   Joan Bautista de Comallonga

                                               (torre de Saltells)

                                               donzell de Barcelona

                                               (1559)

                                              

                                   Joan Goner

                                               (torre de Saltells)

                                               (1561)

 

                                   Antic Torrents

                                               (torre de Saltells)

                                               (1606)

                                              

                                   Alexandre de Cordelles

                                               (1617)

                                              

                                   Galceran de Cordelles

                                               (1662-66)

                                              

                                   Felicià de Cordelles

                                                     (casa de Cordelles)

                                                       senyor de Mura

                                           (1723-31)

                                              

                                   Francesc de Copons

                                                   (torre de Cordelles)

                                              (1805)

 

Al “Llibre de Celebracions de Sant Martí de Cerdanyola” hi havia registrades les misses de conreus de la “casa Cordellas ab Parellada y Lonch”.[4] D’aquesta es deia: "Torre de Cordellas, olim Parellada y Lonch, per sos conreus, dos Missas. La prestació frumentaria consta en la confessió de Bernardí Lonch, en poder de Pere Mas. Estas Missas estan suspesas celebrarse, per no pagarse los conreus".[5]

Aquest mas va passar a poder de dues famílies nobles de Barcelona. La primera d’elles va ser la de Joan Bautista de Comallonga, donzell de Barcelona, que el posseïa el 1559 i que no va gaudir-lo massa temps.

Finalment, l’any 1606 la casa de Saltells constava com enrunada. Era la definitiva desaparició física, tres segles després que fos decretada la seva demolició pel rei Cerimoniós. La casa, “domo” i torre de Saltells es va mantenir dempeus des dels seus inicis (mas, 1132) fins a començament del segle XVII.

La segona família de la noblesa va ser la nissaga Cordelles, de Barcelona, amb tres propietaris coneguts: Alexandre de Cordelles (1617), Galceran de Cordelles (1666) i Felicià de Cordelles, que fou senyor de Mura (1723-31). La masia actual de Cordelles va ser bastida damunt les edificacions del mas Llonc o antiga casa de Saltells al llarg del segle XVII.[6]

Els Cordelles havien fundat a Barcelona el “Col·legi de Cordelles” (1593), el qual fou ofert a la Companyia de Jesús que el va acceptar el 1635. Aquest col·legi era independent del “Col·legi de Betlem” dels Jesuïtes, del qual sabem que s’havia fet amb la propietat de sis masos del terme de les Feixes. Tanmateix, els Jesuïtes mai no van controlar el mas de Cordelles.

Fig. 17: Vista parcial de la masia de Cordelles (sud-est)

La família Cordelles, ennoblida pels Àustries, va tenir un comportament i uns sentiments austriacistes en el conflicte polític que es va plantejar de resultes de la Guerra de Successió. D’entre els membres més coneguts, cal destacar Felicià de Cordelles, el qual es va incorporar a l’exèrcit austriacista i va participar en la resistència de Barcelona a les tropes borbòniques. Fou nomenat comte (1706) i senyor de Mura (1707). Amb la desfeta catalana, el 1714 va perdre tot el seu patrimoni que li fou confiscat per les noves autoritats.

En un establiment d’aigües de l’any 1805 concedit a Francesc de Copons consta que era “pel regadiu de les terres de la seva Quadra o Torre de Cordelles” i, d’aquesta finca, encara se’n deia la “quadra de Cordelles antigament dita de Saltells”.[7]

D’acord amb els documents i les interpretacions dimensionals i historiogràfica exposades, la meva interpretació és que la casa de Saltells estava bastida en el lloc on avui es troba la masia de Cordelles. L’exploració arqueològica de l’indret ens permetrà conèixer en el futur si és encertada o errònia aquesta hipòtesi.

Fig. 18: Imatge (massa urbanitzada) de la masia de Cordelles


[1] Víctor Balaguer: Los frailes y sus conventos. Barcelona, 1851. Vol. II, p. 540.

[2] ACA. Cancelleria. Registre 556, f. 52.

[3] AHT. Bernat Amat (1556-1573). Primus liber manualis auctoritate regia. 1156, abril 7 – 1560, juny 3,  f. 163v, 26-08-1559.

[4] ADB. Parròquies. Cerdanyola del Vallès, núm. 354, any 1781.

[5] ADB. Parròquies. Cerdanyola del Vallès, núm. 354, any 1781.

[6] La prospecció arqueològica, en un futur, ens haurà de confirmar les restes materials més antigues de la casa Cordelles, així com la tipologia de materials i els orígens de l’assentament.

[7] ACA. Llevador general, concessions Reial Patrimoni, vol. 3, anys 1769-1830, f. 329; i Cardús, op. cit., p. 174.

Tornar a l'índex


2. Els Saltells, eren nobles o pagesos?

Un possible status nobiliari dels Saltells

Els Saltells van ser inicialment una família de rics pagesos de Cerdanyola (segle XII), sovint agents del poder feudal, ja fos el senyor del castell de Montcada, el senyor del castell de Cerdanyola o l’abat del monestir de Sant Cugat.[8]

Alguns dels seus fills van emparentar amb famílies de la petita noblesa local. Si bé no van gaudir de cap títol nobiliari, l’status social i la seva preeminència damunt la societat camperola de l’època, els feia membres del poder local, a continuació dels senyors dels castells i l’abat del monestir, dels quals en alguns casos van ser agents seus. Mai no trobem en un document constància escrita de cap aristocràcia nobiliària. Tanmateix, algunes vegades, trobem expressions com la del 14 de novembre de 1351, on l’abat de Sant Cugat es refereix al difunt Ramon de Saltells com “donationis in d nob R. de Saltellis, quondam”.[9] O la que recull el notari Burguet en un document de notable importància, datat el 29 de novembre de 1350, on Ramon i Berenguer de Saltells, pare i fill, són anomenats amb el tractament de venerable i com ciutadans de Barcelona: “el venerable Berenguer de Sautells, fill del venerable Ramon de Sautells, difunt, ciutadà de Barcelona”.[10]

Alguns autors, com Antoni de Bofarull i Brocà, no tenen inconvenient en qualificar pare i fill de cavallers: “un cavaller nomenat Saltélls, no tenint noves del seu únich fill” i “enfellonit lo Cavaller partí, ab cor d’ociure l’Abat”. Tanmateix, és una opinió agosarada, mancada de confirmació documental.[11]

Dins la família Saltells, hem trobat documentats, entre els segles XIII i XIV, quatre casos de monjos de Sant Cugat (Arnau, Ponç, Pere i Bartomeu). Dins la condició remença o de pagesos sota el domini d’un senyor, els fills dels pagesos no podien rebre l’orde sagrat del sacerdoci. Els Saltells, com senyors de la terra, amb alou franc i lliure i com agents del monestir, no tenien cap limitació per aconseguir que, dins de cada generació, un dels seus fills es fes monjo de Sant Cugat.

Per altra part, els Saltells gaudien d’escut propi, com ho prova el sarcòfag de Ramon de Saltells i la seva esposa Jacma, al monestir de Sant Cugat, on, a més de la inscripció funerària, consta l’escut familiar, disposat als dos extrems del text:


Fig. 19: Escut Saltells al sarcòfag de la família al monestir de Sant Cugat (s. XIV)

L’escut nobiliari és una confirmació més de la condició destacada de la família Saltells. El primer escut Saltells conegut és del segle XIV (sarcòfag familiar al monestir de Sant Cugat), el qual és documentat per primera vegada al segle XVII. És el que consta a l’”Armoria” de Jaume Ramon Vila, treball encara sense publicar, citat per Domènech i Roura, qui documentava l’any 1928 dos escuts propis del llinatge Saltells. Un d’ells és el que figura al sarcòfag abans esmentat que hi ha al monestir i l’altre correspon al de l’”Armoria”.[12] L’escut de l’Armoria té quatre faixes onejant d’atzur en camp d’argent, mentre que l’escut del sarcòfag Saltells, el més conegut, consta de dos pals biperats de gules en camp d’or. Garcia Carraffa (1959) publicava també l’escut Saltells que hi ha al sarcòfag.[13] Com podrem veure, el seu text conté alguns errors:

Saltells. Ya en el siglo XIV, si no con anterioridad, radicaba una casa solar de este linaje en el lugar de San Cugat del Vallés, que pertenece al partido judicial de Tarrasa y provincia de Barcelona; así lo acusan las sepulturas que los Saltells tienen en la iglesia de dicho lugar y que datan de dicho siglo.

Aquests autors fan la següent descripció de les armes dels Saltells:

Esas sepulturas ostentan el escudo de armas de esta familia, organizado en la siguiente forma: Sobre campo de oro, dos palos vibrados de gules (escudo 173). J. R. Vila asigna a los Saltells este otro: En campo de plata, cuatro fajas ondeadas de azul.

Fig. 20: L’ escut Saltells, segons l’Armoria

Pere Costa, escultor i heraldista català, va escriure un nobiliari català, en el qual no hi ha cap escut “Saltells”. En relació a aquest treball, només recull el dels “Biure” de l’Empordà.[14] Cardús està en desacord amb la interpretació que fa l’heraldista i diu que “és notòria la confusió, ja que desfà els elements del blasó clàssic: metall sobre metall, i els munta de manera distinta”.[15]

Tanmateix, cap Saltells és documentat a les diferents Corts catalanes celebrades entre els anys 1200 i 1350. No hi havia nobles Saltells i, per tant, no assistien a les sessions de Corts.[16]

L’absència de Berenguer de Saltells de la llar paterna ha estat explicada, sense provar-ho, per algun historiador, com a conseqüència de l’estat de guerres que la dècada 1340-50 del regnat de Pere III va suposar.[17] Guerra amb Mallorca per restaurar la unitat de la Corona, guerres amb Aragó i València per manca d’un fill baró per heretar el tro. Les obligacions de vassallatge que els nobles devien al rei i un cert esperit d’aventura, propi de la joventut, podrien ser la causa de la llarga absència de Berenguer, segons aquests investigadors. Tanmateix, no hem aconseguit cap prova fefaent.


[8] Com en tants d’altres casos de cognoms geogràfics, els Saltells van prendre el cognom que, des de dos segles enrera, servia per denominar la part de territori on exercien el seu domini.

[9] ACA. Notarials Sant Cugat, v. 48, f. 54.

[10] AHCT. Francesc Burguet (1348-1355). “Llibre per autoritat règia, 1350-55”, f. 16-17. Tanmateix, seguint Armand de Fluvià, el tractament “venerabilis” no pressuposa noblesa. “Venerabilis”  i “honorabilis” podrien ser aplicats a la mateixa persona, fins i tot, a pagesos.

[11] Antoni de Bofarull i Brocà: Història crítica, civil i eclesiàstica de Catalunya. Barcelona, 1907, v. XIII, p. 271.

[12] Félix Domènech i Roura, Nobiliari General Català de llinatges. Catalunya, Valencia, Mallorca, Rosselló. Montaner y Simón, Editores. Barcelona, 1928, Vol. III, làmina XLIII.

[13] Alberto i Arturo García Carraffa, Diccionario Heráldico y Genealógico de apellidos españoles y americanos. Vol. 80, Madrid, 1959, p. 16.

[14] B.C. Manuscrit núm. 153, Pere Costa, Nobiliario Catalán, vol. I, p. 129.

[15] Cardús, op. cit., p. 31.

[16] Cortes de Aragón, Valencia y Cataluña. Real Academia de la Historia. Vol. I “Cortes de Cataluña”. Madrid, 1896. Surten documentats “Bernardo de Scintillis” (1300, 1314) i “Raymundo de Scintillis” (1350), però aquest cognom correspon a “Centelles” i no a “Saltells”.

[17] Jordi Garsaball: “Berenguer de Saltells. Feudals que maten feudals” (I-II), a El Forat del Vent, Cerdanyola, núm. 172, 19-7-2000, p. 28-29; i núm. 175, 4-10-2000, p. 38; i  Domènec Miquel, “El nom de la rosa a Sant Cugat. Matar i morir pels privilegis”, a Sàpiens, núm. 1, novembre 2002, p. 32-37.

Tornar a l'índex


3. El suposat bandolerisme de Berenguer

Totes les fonts s’inspiren en el document primigeni que serveix de crònica dels fets, val a dir, el procés i la sentència de les Corts de Perpinyà de 1351 on Berenguer i els seus companys van ser qualificats de “fills de perdició”. Antoni de Bofarull ha poetitzat també Berenguer i els seus –en sentit negatiu, és clar, per estigmatitzar-los- i els diu “ministres de la Ira”.[18]

Per fer de Berenguer l’antítesi de l’home bo, se’l contraposa a la figura de l’abat Biure, del qual es lloen totes les seves virtuts. Una altra forma de ressaltar les seves qualitats negatives és la de destacar, per damunt de la realitat, les del pare, com fa Víctor Balaguer quan diu:[19]

A mediados del siglo XIV habia en el Vallés una familia tan rica, como hubiera sido difícil encontrar otra más acaudalada en todo el país. Ramon de Saltells era el nombre de su gefe, nombre que brillaba con honor entre los de los más encopetados barones, porque todos los que hasta entonces le llevaran, habían sabido hacerle respetar en paz y en guerra...

El castillo de Saltells se veía a todas horas lleno de monjes de San Cucufate, a los cuales era adicto y aficionado el padre de Berenguer. Tenía en particular trabada una amistad íntima con el abad que era su confesor y su consejero...

Pujades qualifica l’abat de “venerando abad Ramon”[20], Sardá i Rius, després de castellanitzar el nom de l’abat en “Arnaldo Raimundo”, diu de l’abat “que se supone pariente del Saltells” i que era “consejero del rey y muy eminente en virtud y letras”, Bofarull el qualifica de “sant y pacífich abat”, Peray lloa la figura de l’abat, qui posseïa els béns “ab justicia” i amb “un dret innegable” i “justíssim procedir” i li contraposa un Berenguer “malfactor”, “d’esperit impetuós” i “traidor homicida”, mentre que Cardús anomena Biure també com “un dels més prestigiosos i venerables abats”, al temps que “obra amb la màxima prudència” i “serena i raonada actitud”, mentre que Berenguer aplega totes les virtuts negatives possibles: “cruel comportament” (del fill vers el pare), “el tèrbol fill Berenguer”, “les seves maquiavèliques exigències”, “turbulent Saltells”, “la venda convinguda era un engany”, “la turba de l’hereu Saltells”, etc.[21]

Joan Amades també va abundar en la idea de Berenguer com una persona amb “mals instints”, que “només trobava goig fent mal”, amb “caràcter altiu”, que es va fer “capità de lladres” i es va dedicar “al robatori”, al contrari que el pare que era qualificat de “molt bo amb  el seus súbdits”.[22]

L’etimologia de “Saltells” acceptada majoritàriament és la de salt o saltell d’aigua, però, segons Moll, salteiar i saltejar és assaltar i robar, definicions que encaixarien en la idea de bandoler que es vol donar del darrer Saltells.

La llegenda ha presentat Berenguer com fugit de la llar paterna i “convertit en capità de lladres”.[23] També s’ha esmentat un “torrent del Mal Consell”, proper a la casa de Saltells, com aquell on es van aplegar els sis conxorxats per decidir la seva malifeta.

L’únic que ha dedicat una visió positiva a Berenguer va ser Víctor Balaguer, qui va escriure que:[24]

...Berenguer de Saltells, joven de carácter resuelto, de corazón fogoso, de voluntad indomable, nacido para la aventura y para la guerra, para correr mundo, para ir por todas partes osándolo todo, arrostándo, venciéndolo todo.

...Era Berenguer un buen hijo. Podía su corazón de noble desear la guerra y los laureles del combate, podía su mente juvenil ansiar las aventuras trovadorescas y las titánicas empresas, pero era en él no obstante una especie de culto el respeto á su anciano padre, y nada había en el mundo capaz de hacerle abandonar la morada de sus mayores mientras bajo su techo habitase aquel á quien debia el ser.

Sorprèn com, amb tan poca informació historiogràfica disponible, es puguin traçar uns perfils de Ramon i de Berenguer tan carregats d’adjectius i frases encomiàstiques en uns casos i negatives en uns altres. Fins i tot, Balaguer apunta –i com única font diu “cuéntase que un día”- que, quan l’abat i el pare Saltells estaven negociant el testament, Berenguer va intervenir i va dir que: “Nunca los dominios mediarios debían ser perjudicados por el directo, ni este por aquellos, citando como ejemplo que una donación con objeto piadoso no era tal, ni podia ser grata a Dios, si de ello resultaba perjuicio a tercero”.[25]

Com es construeix la Història (o com no es construeix)

Enlloc d’aplicar l’objectivitat, el mètode, l’anàlisi i la justa interpretació dels fets històrics (proves materials i documentals) disponibles, l’historiografia romanticista catalana ha pres el “fet Berenguer” a partir de la única prova fàcilment a l’abast, la sentència del Procés de Perpinyà de 1351, incorporada més tard a les Constitucions de Catalunya.

Si mirem els qualificatius assignats, ens adonarem compte de seguida:

Personatge

Qualificatius assignats

Berenguer de Saltells

Negatiu: fill de perdició, ministre de la ira, malfactor, impetuós, traïdor, homicida, cruel, tèrbol, turbulent, maquiavèl·lic, mal instint, altiu, capità de lladres, bandoler, enfellonit, etc.

Positiu: resolt, fogós, indomable, aventurer, guerrer, rodamón, bon fill, trobadoresc, etc.

Casa de Saltells

senyorial, amb merlets i baluards, castell, amb béns i riqueses immensos, etc.

Pare de Berenguer

venerable, cavaller, ric, “jefe”, baró, home bo, etc.

Abat Biure

virtuós, eminent, sant, pacífic, just, prestigiós, venerable, prudent, seré, raonador, etc.

            Taula 2: Qualificatius assignats pels historiadors als diferents personatges


[18] Antoni de Bofarull i Brocà: Història crítica, civil i eclesiàstica de Catalunya. Barcelona, 1907, v. XIII, p. 271.

[19] Víctor Balaguer: Los frailes y sus conventos. Barcelona, 1851. Vol. II, p. 540.

[20] Jeroni Pujades: Crónica Universal del Principado de Cataluña. Vol. 5, Barcelona 1829, p. 308.

[21] J. Sardá I A. Rius, op. cit., p. 26; Bofarull, op. cit., p. 272; Peray, op. cit., p. 43-44; i Cardús, op. cit., p. 52, 57, 70, 152, 166, 200.

[22] Joan Amades: Les cent millors llegendes populars. Editorial Selecta. Barcelona, 1953, p. 245; i Castells llegendaris de la Catalunya Vella. Barcelona, 1934, v. XIX, p. 107.

[23] Els castells catalans. Dalmau ed. Vol. II, Barcelona, 1969, p. 123.

[24] Víctor Balaguer: Los frailes y sus conventos. Barcelona, 1851. Vol. II, p. 540.

[25] Víctor Balaguer: Los frailes y sus conventos. Barcelona, 1851. Vol. II, p. 544.

Tornar a l'índex


4. Perquè Berenguer de Saltells era ciutadà de Barcelona?

Ramon III de Saltells (~1286-48) i Benvinguda (1317-47), setena generació de Saltells

Ramon III de Saltells, fill de Ramon i Jacma, casat amb Benvinguda, és documentat, com hereu, al costat del pare, des de l’any 1311. Des del traspàs del seu pare, l’any 1318, va posseir el mas de Magarova i la resta del patrimoni que havien acumulat els pares.

Ramon casaria amb Benvinguda entre 1311, any que ja era hereu, i 1317, any que Benvinguda va cobrar protagonisme en els documents notarials. Encara més, Ramon i Benvinguda posseïen l’alou també dit de Saltells, situat a Castelldefels, prop d’Eramprunyà, en aquell indret on Sant Cugat va bastir un monestir al segle X.

Un document de l’any 1316 començava establint les relacions de parentiu: “Ego Raimundis de Saltellis, filio R. de Saltellis, confesso et recognosco vobis Benvinguda, uxore mee, filia Guillelmi de Pomario, quondam, civis Barchinona” i seguia sobre un censal mort que tenien al lloc de “Trilea Judayca” pel monestir de Sant Pere de Barcelona. Un altre document establia que el marit de Benvinguda era anomenat Ramonet per diferenciar-lo del pare Ramon: “Ego Benvinguda uxore Raymundeti de Saltellis, filii R. de Saltellis”.[26]

Guillem de Pomer, el pare de Benvinguda, tenia un alou amb vinya i oliveres al mas Lligall en el territori de Barcelona.[27]

Berenguer de Saltells (~1313), fill de Ramon III i Benvinguda

D’entrada, Berenguer, major d’edat, signava un document notarial l’any 1340. Després, ve un llarg buit documental fins el plet per l’herència (any 1350).

El document de 1340 era signat per “Ego Benvenguda, uxor Raymundi de Saltellis, de parrochia Sancti Martini de Cerdanyola, et ego, Berengarius de Saltellis, filius dictorum coniugum”, segons el qual Benvinguda i Berenguer aprovaven i confirmaven Pere i Ramon Cases, de Sant Miquel d’Eramprunyà, la possessió de tota aquella “carrariam, amplitudinis septem palmorum”, que tenien com alou en el terme d’aquella parròquia.[28] Destaca el fet de l’absència de Ramon de Saltells en el document. És com si fos una propietat de Benvinguda, aliena a Ramon i que passaria, per herència materna, al fill Berenguer. A més, Berenguer, com signatari d’un document notarial, ja era major d’edat. El seu naixement s’hauria produït entre 1313 i 1315 i tindria en aquells moments de 25 a 27 anys.

Entre 1340 i 1350 hi ha un buit. Són els anys que Berenguer es va absentar de la casa paterna. Els pares tindrien ja una edat entre 50 i 60 anys. El 1350 reapareixerà citat com “ciutadà de Barcelona” en un document notarial. Si, malgrat la manca d’informació, res no sabem de Berenguer fins el 1350, cal pensar que, en anomenar-se ciutadà de Barcelona, va fer ús del domicili de Barcelona –la casa de la mare i dels avis materns-, al qual traslladaria la seva residència i, on lluny de monjos i de Sant Cugat, la vida li resultaria més agradable. Tanmateix, malgrat l’absència, Berenguer mantenia un bon contacte i relació amb els pagesos del terme i els nobles de la comarca. Quan torna el 1350, no li va costar res aconseguir el recolzament de persones com Togores i Rosanes, nobles; com Rosseta i Vinader, notaris; com Lledó, procurador del pare i després seu; i com Ferigola, pagès.

He cercat més referències documentals de Berenguer, com a “ciutadà de Barcelona”, a diferents arxius notarials i institucionals.[29] Res més no he trobat. Mentre que Bernat de Marimon, ciutadà de Barcelona i senyor del castell de Cerdanyola, surt abundosament citat com a conseller de la ciutat entre 1342 i 1346, no ha estat localitzable cap referència a cap ciutadà Saltells. 

Per un document notarial de l’any 1316 tenim coneixement que el pare de Berenguer, Ramon de Saltells, estava casat amb Benvinguda de Pomer, filla de Guillem de Pomer, ciutadà de Barcelona, difunt, i de Benvinguda, esposa seva. A més, Ramon li reconeixia a l’esposa Benvinguda el censal que tenia, sota el domini del monestir de Sant Pere de Barcelona, al lloc de la “trilea Judaica”.[30]

En la mateixa data, Benvinguda feia Ramon procurador seu per vendre un censal que, pel seu dot de matrimoni, li havia fet el seu germà Joan de Pomer, l’hereu de la família, després de la defunció del pare Guillem. El cens que es pagava era de vuit sous.[31]

Un altre germà de Benvinguda, Guillem, venia l’any 1315 una vinya amb terra i arbres de diversos gèneres, d’entre els quals en destaquen les oliveres, situat al costat del mas Lligall, a Barcelona. La vinya havia estat de l’avi de Guillem, Pere de Pomer.

 

 

                                                       Pere de Pomer

                                                        ciutadà de Bcn

                                                                 |

                                                                 |

 Ramon  ß> Jacma                                Guillem <->Benvinguda

de Saltells     de Vall                             de Pomer                    

 Cerdanyola     Sant Cugat                            ciutadà de Bcn

                                                                    (1315+)

              |                                                               |

              |                     ___________________________________________________

              |                     |                                               |                                        |

Ramon de Saltells <-> Benvinguda de Pomer        Joan de Pomer                       Guillem de Pomer

          Cerdanyola                        ciutadana de Bcn                    ciutadà de Bcn                                       ciutadà de Bcn

        Mas Magarova                                                                           (1315)                                                    (1315)

          Mas Saltells                  

                              |

             Berenguer de Saltells

                             ciutadà de Bcn

 

La casa dels Pomer hauria de trobar-se prop de Santa Maria del Mar, com la de la nissaga Marimon, senyors de Cerdanyola. Per un document de l’any 1359, sabem que es va fer un cens de barcelonins per preparar la ciutat per la defensa davant d’un possible perill estranger. En el Quarter de la Mar, hi havia 25 cinquantenes i una d’elles era la de Bernat de Marimon, ciutadà de Barcelona i membre de la família que dirigia el castell de Cerdanyola. Bernat tenia entre els seus deeners a “Pere Pomer, paher, ballesta”.[32]

Per aquestes raons, quan Berenguer va presentar una protesta notarial l’any 1350, es definia a si mateix com “ciutadà de Barcelona”.


[26] ACB. Notari Bernat de Vilarrubia, vol. 13, anys 1314-1340, fol. 53 i 53v.

[27] ACB. Notari Bernat de Vilarrubia, vol. 15, anys 1315, fol. 38, 142 i 149.

[28] AHPB. Pere de l’Om, lligall 1, anys 1339-1340, f. 65.

[29] AHCB. Llibre del Consell 1301-1346 i1350-1423; AHPB. Fons notarial dels anys 1340-50; altres recerques fetes han estat a ACB. Fons Notarial; ACA. Cancelleria i Llibres de Corts.

[30] ACB. Notarials. Bernat de Vilarrubia, vol. 13, anys 1314-1340, fol. 53, primer dia calendes de Juliol de 1316. Traduïm per Pomer el llatí Pomario.

[31] ACB. Notarials. Bernat de Vilarrubia, vol. 15, any 1315, fol. 142.

[32] F. Marsá, Onomàstica Barcelona del segle XIV. Universitat de Barcelona. Barcelona, 1977, p. 9 i 27.

Tornar a l'índex


5. On va ser Berenguer entre 1340 i 1350?

Aquest punt fosc queda contestat amb el que he exposat al punt anterior.

Tornar a l'índex


6. Els escuts de la casa Padellàs. A qui correspon el primer quarter?

Fa un temps que vaig revisar amb atenció els escuts de la casa on avui hi ha el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, al carrer del Veguer, la qual havia estat la casa Padellàs, situada al carrer de Mercaders núm. 26, traslladada pedra a pedra a l’emplaçament actual, a començament del segle XX. Estava summament interessat per desxifrar que significaven aquells pals llampants, el lleó rampant, la faixa de sinople i, a més, les faixes onejants.

Aquells símbols heràldics eren força propers a nosaltres i ens portaven records de l’antigor medieval vallesana. Ens semblava que els pals llampants podrien ser els de la nissaga Saltells, la faixa de sinople amb creus la dels Biure de l’Empordà, el lleó coronat podria ser el de Romeu de Marimon i les faixes onejants tornaven a portar records saltellians.

Massa missatge ocult en uns escuts que podien correspondre a algunes nissagues vallesanes i empordaneses.

6.1. El treball d’Udina Martorell

Endinsat en la recerca, he conegut el treball d’Udina en relació a aquella heràldica.[33] Cal reconèixer l’encomiable tasca de recerca feta per aquell investigador per desxifrar qui eren els propietaris més reculats de la casa Padellàs i, per tant, els seus símbols heràldics.

Seguint Udina, hem vist que la família Bastida (posterior Sabastida) es va establir al carrer de Mercaders l’any 1330. L’any 1382 ja posseïen una “casa gran”. Segueixen altres membres familiars posseint la casa: Miquel Sabastida (1444), una vídua Sabastida (1497); Joan Hostalrich de Sabastida (1512) casat amb Joana de Montbuy de Tagamanent; Guiomar d’Hostalrich (1554), filla dels anteriors; Mencía de Requesens, filla de Guiomar, la qual finalment la va vendre a Montserrat Casamitjana (1515). Abans de 1497 hi havia la casa d’una vídua Bastida. Duran i Sanpere creia que, abans que els Bastida, la casa havia estat coneguda com casa Abella.[34] Conclou Udina que la casa Padellàs es va bastir entre els anys 1497 i 1515. És més, creu que qui va fer edificar l’actual casa va ser Joan Hostalrich Sabastida, que era cavaller i conseller reial (1443, 1452). I, una altra aportació significativa que fa és que “la mayoria de dichos escudos datan de la época de la construcción del edificio”. Tanmateix, Udina assenyalava que cap heraldista havia estudiat a fons el problema. Un altre treball inèdit aplega un estudi històric sobre l’origen baixmedieval de la casa.[35]

Després d’aquest preàmbul, necessari per entendre el problema pendent de solució, ens endinsarem en l’estudi dels escuts de la casa Padellàs, especialment del principal escut repetit a gairebé totes les finestres de la casa. Em refereixo a l’escut quarterat compost per uns pals llampants (fogueantes en ángulo, angulosos y zig-zagueantes o en forma de fuego, diu Udina) en el primer quarter; un lleó rampant i coronat en el segon quarter; una banda amb nou creus en el tercer quarter; i uns pals onejants (centellejants diu) en el quart quarter.

 Fig. 21: Reproducció d’un dels escuts de la casa Padellàs

Udina identifica aquests escuts com propis de les següents nissagues: Hostalrich (el primer), Sabastida (el segon), Sabastida (el tercer) i Montbuy (el quart). I afegeix que la mitja lluna d’argent que hi ha en una rajola correspon als Togores.

6.2. Algunes objeccions i altres interpretacions possibles

El primer quarter

Udina insisteix que, encara que només tingui dos pals, l’escut correspon originalment a quatre pals perquè “el número de ‘barras’ es totalmente accidental: en ciertos casos parece que el número inferior de palos se reserva a las líneas laterales o segundonas de las casas”. Amb aquesta interpretació salva la qüestió numèrica dels pals i així el fa coincidir amb el dels Hostalrich, que consta de quatre pals amb cinc angles per pal, per emprar la seva terminologia. Tanmateix, hem de dir que l’escut representat a les finestres només te dos pals i dos angles. Perquè no fer dos pals i mantenir els cinc angles, com passa amb les ones del quart quarter?

No podria haver un origen anterior als Bastida de la casa del carrer de Mercaders, com apuntava Duran i Sanpere? No podria haver una família Abella o d’un altre nom, establerta a la segona meitat del segle XIV en aquell indret i que l’escut del primer quarter fos el d’aquella família?

Perquè ho diem això? Doncs per què l’escut del primer quarter amb dos pals zigzaguejants és el mateix escut que tenia la nissaga Saltells, segons es pot veure al monestir de Sant Cugat del Vallès i segons consta a l’Armoria:

                                                                                                                                     

                   Fig. 22: Escut Saltells al sarcòfag que hi ha al monestir de S. Cugat                      Fig. 23: Escut Saltells a l’Armoria

Hi ha dos escuts Saltells. L’un, el dels Saltells de Cerdanyola, que es troba a Sant Cugat, és d’or, amb dos pals vibrats, de gules (J. R. Vila, ms). L’altre és de plata i atzur, faixes ondejades en vuit peces (J. R. Vila, ms; Fr. de Alós).

Fig. 24: L’altre escut Saltells

L’escut Saltells és del segle XIV. Berenguer de Saltells, natural de Cerdanyola, va ser “ciutadà de Barcelona”, probablement perquè va viure a la casa dels Pomer entre 1340 i 1350, els avis materns de Berenguer, la qual es trobava al barri de Santa Maria del Mar, com la casa Padellàs.

L’escut que Udina atribueix als Hostalrich, no seria l’escut Saltells? No cal recórrer a cap simplificació de quatre a dos pals per explicar la família origen de l’escut. Clar que els Saltells no apareixen vinculats a l’esmentada casa. Bé, diríem, no apareixen fins ara per manca de documentació adient, però no hi ha cap raó per pensar que aquell escut correspongui als Hostalrich perquè llavors l’haurien representat amb quatre pals, enlloc de dos, tal com apareixen altres pals al quarter en quart lloc. El mateix Udina diu que la reconstrucció de famílies que ha fet va ser de resultes d’una ràpida incursió a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Bé, podríem dir que l’escut és el de Saltells i respon al fet que Berenguer era “ciutadà de Barcelona” i la seva família materna, la dels Pomer, vivia en aquell barri de Barcelona.

En definitiva, la hipòtesi de treball que cal plantejar és que l’escut del primer quarter correspon a la nissaga Saltells, el qual constava, com recullen clarament els escuts de la casa Padellàs, només que de dos pals vibrats enlloc dels quatre que te l’escut dels Hostalrich. S’ha de continuar la recerca per provar o no la hipòtesi.


[33] Federico Udina Martorell: “Orígenes de la Casa Padellás, sede central del museo y sucesivos poseedores”. Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad. Museo de Historia de la Ciudad. Barcelona, 1960, núm. I, p. 107-133

[34] Duran i Sanpere: Guia de los Museos de Arte de la provincia de Barcelona. Junta de Museos de Barcelona, 1954, p. 13.

[35] Francesc Caballé: MHCB. Recerca documental de la Casa Padellàs. Vol. I: Memoria. Barcelona, 1995 (treball inèdit).

Tornar a l'índex


7. On es va aixoplugar Berenguer després de 1350?

A les Corts de Barcelona de 1358, el comte Gastó de Foix i Roger Bernat, vescomte de Castellbó, cosí del primer, van demanar, sense aconseguir-ho, el perdó per als acusats.

7.1. El destí final en terres occitanes

Com hem assenyalat abans, Berenguer de Saltells i els seus companys no van aparèixer mai més. Només hem tingut el testimoni de les reclamacions que, en diverses ocasions, va fer el comte de Foix al rei Pere III. Sembla com si haguessin pogut trobar aixopluc a la línia pirinenca on coincidien les terres catalanes del vescomtat de Castellbó amb les llenguadocianes del comtat de Foix.

L’any 1208 va tenir lloc el matrimoni entre els senyors de Foix, a Occitània, i de Castellbó, a Catalunya. Roger Bernat II, comte de Foix, es va casar amb Ermessenda, vescomtessa de Castellbó i senyora d’Andorra. El vescomtat de Castellbó era un senyoriu jurisdiccional pirinenc que comprenia les valls de Castellbó, d’Aguilar i de Pallerols. Amb l’adquisició dels vescomtats de Castellbó i Cerdanya, els comtes de Foix es van convertir en barons de Catalunya i feudataris dels seus reis, amb la intervenció activa en els afers del país:[36]

A les terres pirinenques s’estenia un altre dels antics comtats, el de Pallars, que fou el de més llarga durada, i també hi arribava el de Foix, convertit en feudatari dels comtes-reis quan annexà per matrimoni el vescomtat de Castellbó, quedà basculant entre Catalunya i França i gairebé al mateix temps s’alçà en cabdill de la revolta nobiliària contra la monarquia.

Quan Berenguer de Saltells fuig, Gastó III (1344-91) era comte de Foix, vescomte de Bearn i senyor d’Andorra, mentre que Roger Bernat IV de Castellbó (1350-81) era vescomte de Castellbó i senyor de Sabadell, d’on eren els Rosseta. Els dos senyors, Gastó III i Roger Bernat IV, eren cosins i membres de la mateixa família, els Foix. Gastó i Roger Bernat es van convertir en valedors de Berenguer de Saltells i, en especial, en conjuntures polítiques difícils pel rei Cerimoniós, com la guerra amb Castella de 1356 que va durar tretze anys. Gastó de Foix va respondre el 3 de març de 1356 la petició del rei al·legant la guerra entre França i Anglaterra i trobar-se ell al servei del rei de França.[37]

El rei Pere va convocar Corts a Barcelona el 1358, d’agost a octubre, a causa de la guerra que li feia el rei de Castella: “Com per raho de la guerra, la qual lo Rey de Castella nos ha moguda ens fa iniustament, tots los nostres sotsmeses, axi seglars com ecclesiastichs, nos haien aiudat a defensio de nostres Regnes e terres, salvant lo Braç dels Richs homens, Cavallers e generoses de Cathalunya”.[38]

Gastó es va desentendre de les Corts de 1358 i, enlloc d’anar-hi, va enviar escrits al rei demanant el perdó de Berenguer i els seus. La resposta del rei Pere va ser:[39]

Rei d’Aragó... Recentment hem rebut de vostra noblesa dues lletres sobre el fet de Berenguer de Saltells i de Bernat Rosseta, acusats de la mort feta en altre temps de l’abat de Sant Cugat del Vallès, a favor dels quals heu intercedit a fi que, en consideració a vos, ens dignéssim a perdonar de tota pena civil i criminal els esmentats Berenguer i Bernat i dos servidors del susdit Berenguer, denunciats de la dita mort. I com que Nos no podíem fer això sense el consentiment general de les Corts de Catalunya, com altres vegades ja us ho havíem manifestat, i dient les vostres lletres que reunint-se ara les Corts volguéssim intentar-ho en les mateixes Corts, havent rebut les lletres i havent-ne estudiat diligentment el contingut, responem a vostra Noblesa el que segueix:

Que parlàrem a les dites Corts d’aquestes coses i férem la pressió que poguérem sobre aquesta qüestió; i finalment ens respongueren que, donat que les Corts havien estat convocades per a una qüestió concreta, a saber, per tractar de l’ajuda que demanàrem als barons i cavallers de Catalunya per raó de la guerra amb Castella, aquelles no poden tractar d’aquestes coses ni podem Nos donar-hi el nostre consentiment, i aquesta és la veritat de la cosa, sense cap engany.

Dat a Barcelona, sota el nostre segell secret, a 18 d’octubre de l’any de la Nativitat del Senyor 1358.


Fig. 25: Territoris de Castellbó, Andorra i Foix

Roger Bernat de Foix, vescomte de Castellbó, no va acudir a les Corts i va constituir procuradors seus Pere Rosseta i Guillem de Palau. El vescomte de Castellbó era també senyor de Sabadell i Pere Rosseta, un dels seus homes de confiança, del qual el seu germà Bernardí, fugit, probablement es trobava en terres de Castellbó de Foix. Pere III volia decantar els Foix a favor seu, en la guerra amb Castella, però els Foix demanaven que, prèviament, el rei perdonés i aixequés els càstigs imposats a Berenguer i els seus. Gastó deixava anar també que el rei de Castella li havia enviat emissaris. Finalment, Roger Bernat IV va ajudar el rei Pere en la guerra contra Castella i li va comprar el 1366 els castells de Bar (Cerdanya) i d’Aramunt (Pallars Jussà).[40]

A aquelles Corts també va participar el “locumtenentis honorabilis Francisci de Togoriis, milites, vicarii Barchinone et Vallensis”.[41]

La resposta negativa del rei, després d’haver presentat la petició a les Corts, suposava el manteniment de tots els càstigs i confiscacions i va sentenciar definitivament Berenguer de Saltells, que va seguir fora de Catalunya, probablement aixoplugat al Pirineu, en terres fora del control del rei Pere.


[36] Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar. Vol. III “L’expansió baixmedieval (segles XIII-XV)”. Edicions 62. Barcelona, 1988, p. 93

[37] Bonaventura Pedemonte i Falguera, Notes per a la Història de la Baronia de Castellvell de Rosanes. Barcelona, 1929, p. 281; i Cardús, op. cit., p. 179.

[38] Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia. Principado de Cataluña. Real Academia de la Historia. Vol. I, 2ª part (1331-1358). Madrid, 1896, p. 505.

[39] ACA. Cancelleria, registre 1160, f. 140v.

[40] Catalunya Romànica. Enciclopedia Catalana. Vol. VI “L’Alt Urgell i Andorra”. Barcelona, 1992, p. 33.

[41] Cortes…, p. 578

Tornar a l'índex


8. Eren els Saltells d’origen jueu?

El topònim Saltells és documentat a Cerdanyola des del segle X i el cognom Saltells des del segle XII. Saltells és un mot català, amb l’etimologia de ‘salt d’aigua’. Per altra part, sorprèn trobar al segle XIV un cognom Saltell, d’origen jueu, a Barcelona.

L’avi de Berenguer de Saltells, Ramon II de Saltells (1284-1318) va casar amb Jacma (1286-1305), filla d’Astruc de Vall, de Sant Cugat, el qual era batlle del monestir pel terme d’Octavià.[42] Jacma va aportar “un substanciós dot de cases i terres al matrimoni”. Astruc de Vall podria ser, doncs, un jueu, acceptat per l’abat com agent del monestir?

Vegem-ne l’emparentament Saltells-Vall, a partir del matrimoni entre Ramon II i Jacma:   

                                                                           Ramon de Saltells                     Astruc de Vall <-> ??

                                                                                                    (- 1248)                                  S. Cugat 

                                                                                                        |                                    batlle monestir 

                               _________________________________________________                    |     

                               |                                                              |                                 |                    |

                         Bernat <-> Elissenda                                 Ponç                       Ramon    <-> Jacma              

                     de Saltells     de Pujolet                            de Saltells                  de Saltells        de Vall         

                       (1283-1328) (1302-17)                          (1292-1309)                            (1284-1318)   (1286-1305)   

                     hereu mas Saltells                                       monjo S.Cugat            batlle monestir       Sant Cugat      

                                                                                                                                               (1290-93)

                                                                                                                                             Mas Magarova  

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                      |

                           ________________________________________________________|_______

                           |                                                    |                                 |

   Ramon de <->Benvinguda               Agnès<->Pere de   Margarida<-> Pere de

     Saltells          de Pomer                  Saltells    Tallada    de Saltells     Gravalosa

                     (1311-49)       (1317-47)                             (1305-30) (1305-30)                       (Manresa)

Mas Magarova                                                    milites

 Mas Saltells   

hereu mas Saltells                                                                         

testament 1347  

                        |

                        |

Berenguer

                  de Saltells

                (c.1313-58?)

           ciutadà de Barcelona

                                                                                                          

 

Cal destacar que, entremig de tanta confusió a l’etapa barcelonina de Berenguer de Saltells, va haver també uns jueus de cognom Saltell afincats a Barcelona aquells mateixos anys.

Astruc i Isaac Saltell reconeixien l’any 1319, davant Azari Crescs, Moisès de Bellcaire i Llobet Gra, administradors i procuradors de l’aljama del cau jueu de Barcelona, haver rebut 54 lliures barceloneses.[43] D’aquesta notícia, cal destacar-ne dues coincidències. La primera, la del cognom Saltell (escrit Saltelli), i la segona la del nom Astruc.

Un altre jueu Saltell, documentat l’any 1343, va finançar la guerra del rei Pere contra el rei de Mallorca:[44] 

V kals. Aprilis M CCC XL tertio. Al honrat en P. Bos it de part dels consellers de la dita ciutat donats a Iscarh Saltell, Juheu de Barchinona, Decem libra barch. p. corredures de dua milia libr. barchs., les quals nos ha fetes prestar a rahó de la paga q haven a fer de present als honrats administradors de la armada de Cathalunya.

Per una altra part, sabem que els jueus de Barcelona que treballaven amb els pagesos de Cerdanyola aquell segle van ser nombrosos. Esmentarem, entre ells, els següents: Abraham Capitis, Romeu Vidal, Isaac Calvi, Samuel Almoli, Abraham Campins, Romeu de Gavarresa, Abraham de Bellcaire, Mosse de  Bellcaire, Salamó Vidal de Bellcaire i Salomó Isaac de Bellcaire. El mateix Berenguer de Saltells va recórrer l’any 1350 a un jueu de Barcelona, Andreu d’Olivella, per emprar-lo en la compra del patrimoni Saltells a l’abat de Sant Cugat. En aquells cognoms jueus, n’hi ha clarament de catalans com Olivella, Vidal, Campins, Calb i Bellcaire, fins i tot de procedència geogràfica. Llavors, podria haver jueus de Barcelona amb un cognom català com Saltell? Probablement que sí, per altra part i salvant les distàncies, entre els jueus balcànics del segle XX, un nom molt emprat ha estat el de Saltiel.

Sorprèn que un cognom català com “Saltells”, del qual només ha estat documentada la nissaga de Cerdanyola, aparegui ara en un jueu de Barcelona. Probablement, no hi va haver cap relació de parentiu entre els Saltells de Cerdanyola i aquests Astruc Saltelli, Issaac Saltelli i Iscar Saltell, prestamistes de diners. Tanmateix, la coincidència cronològica entre ells i el Berenguer de Saltells barceloní podria fer-nos pensar en paral·lelismes entre els dos personatges, tot i que cap evidència documental no tenim. Resta oberta a qualsevol nova recerca la possible connexió entre ambdós.

Resumint, s’ha escrit que el batlle de Sant Cugat, Astruc de Vall, era d’origen jueu. El nom Astruc era un nom emprat pels jueus. En definitiva, podríem preguntar-nos si el jueu de Barcelona Astruc Saltell, de l’any 1319, tenia alguna cosa a veure amb els Saltells de Cerdanyola? I si podria haver una branca jueva Saltell, com les que hem esmentat, emparentada amb els Saltells de Cerdanyola?

Objectivament, segons les dades disponibles, no hi havia cap relació de parentiu entre la família Saltells de Cerdanyola i els jueus Saltell de Barcelona.



[42] Domènec Miquel i Serra, “La ruta d’en Saltells i l’abat Biure”, Gausac, núm. 19, desembre 2001, p. 42, on pensa en un suposat origen jueu del batlle Astruc, tot i que en aquells moments ja eren cristians.

[43] ACB. Notarials. Bernat de Vilarrubia, vol.17, fol. 117v

[44] AHCB. Llibre del Consell1301-1346, v. 1-17, rotlle I-17, fol. 51v, any 1343.

Tornar a l'índex


9. Es van extingir el Saltells després de la mort de l’abat?

Els Saltells aparentment es van extingir l’any 1350. Això s’ha cregut sempre. Ara, sabem que van haver Saltells vius, amb cert patrimoni, com un Bernat de Saltells, de Cerdanyola, que va protagonitzar algunes transaccions econòmiques davant notari, entre 1351 i 1353. Els primers documents corresponen a poc més de tres mesos més tard d’haver-se comès el crim.

Tanmateix, malgrat les prediccions reials i les demandes de l’Església, el càstig a Berenguer de Saltells no es podia fer extensiu a la totalitat de la nissaga Saltells, la qual, per altra part, no podia desaparèixer de cop.

Bernat de Saltells, de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola, signava el 3 d’abril de 1351, al costat de Bernat de Riusec, de Sant Cugat, una comanda de dipòsit de bestiar per un bou de pèl vermell a Bartomeu Bossagues, de Sabadell, per 60 sous. El 30 de juliol d’aquell any confirmava que tenia pendent aquell dipòsit.[45]

Un any més tard (12 de març 1352) Bernat de Saltells confessava a Antic sa Roura i Bartomeu de Riera, de Sant Vicens de Jonqueres i Sabadell, respectivament, una altra comanda per un dipòsit de cent sous. Bernat prosseguia amb la seva activitat econòmica. Ara, el 2 de juny d’aquell mateix any, confessava a Bernat Mir, de Sabadell, tenir una comanda per un dipòsit de set lliures i set sous. El 28 de juny va confessar tenir una altra comanda per una porca al preu de 30 sous.[46]

Bernat de Saltells tornava a signar un document notarial el 8 de desembre de 1353. Llogava a Guillem d’Altayó, de Cerdanyola, una peça de terra que tenia a dita parròquia i que afrontava amb un alou del monestir de Sant Cugat.[47]

Tanmateix, a partir de 1354 ja no tornem a trobar Bernat de Saltells ni cap Saltells més. El fet serveix per confirmar que no tots els Saltells es van amagar, sinó que alguns d’ells, com Bernat de Saltells, a la mateixa Cerdanyola, membre directe de la nissaga i parent de Berenguer, va prosseguir protagonitzant operacions econòmiques sobre peces de terra i bestiar, malgrat haver estat proscrita la nissaga i moralment condemnada.


[45] AHT. Protocols Notarials. Notaria de Sabadell, AHT5, fol. 5v i 114; AHT7, fol. 26 i 38v.

[46] AHT. Protocols Notarials. Notaria de Sabadell, AHT9, fol. 18; AHT12, fol. 15v, 33 i 33v.

[47] AHT. Protocols Notarials. Notaria de Sabadell, AHT10, fol. 70

Tornar a l'índex